La dignitat de Guor Marial
En Guor Marial és un atleta sudanès. Del Sudan del Sud, aquest estat tan recentment constituït que encara no té comitè olímpic. De petit, els del nord el van fer presoner. Es va escapar del camp de treballs forçats on el tenien reclòs i va començar a córrer. De nit s’amagava i de dia corria, només, corria seguint el sol. L’exèrcit del nord el va deixar sense família. Vint-i-set desapareguts. I ell corria i corria. Fins a Egipte, primer. Fins que va aconseguir refugi als EUA, després.
Diu que d’entrada odiava córrer: li recordava la por, la guerra, els morts. I diu també que després, a l’institut, s’hi va anar acostumant. I que, finalment, li agrada. Ha guanyat algunes medalles. Té 28 anys, continua corrent i ara és a Londres. Sense bandera ni delegació. Representant, amb tot, el seu país.
Des de Sudan, amb aquella arrogància de qui encara no ha acabat d’assumir la nova situació, des de la condescendència, l’oportunisme o qui sap des de quina visió del món, van oferir al jove atleta d’assistir als Jocs Olímpics integrat a la seva selecció. I ell va dir que no. Que gràcies o que el que sigui, però no. Que és del Sud, sabeu?, d’aquest nou estat que s’obre camí amb veu pròpia, finalment. I que hi ha molta gent que el mira. La seva gent: “per a ells és important veure’m competir com a independent”, ha explicat Guor Marial: “El somni s’ha fet realitat”. És per això, continua aquest atleta forjat per les circumstàncies, que ha fet cap a Londres. Per a ell és una bona notícia ser als Jocs Olímpics. Però ho és més encara, puntualitza, “per a la gent del meu país, que ha lluitat tant”. I és precisament ajudar el seu poble “el motiu pel qual cada dia, quan em desperto, em poso les vambes i surto a entrenar”.
En saber de la vida i la decisió d’en Guor Marial no he pogut evitar de pensar en tants d’esportistes com tenim pel món, tapats sota la roquigualda. Tapats i en silenci.