Arxiu de la categoria: país

És qui torna

0

Havia escrit algunes de les cançons més belles que s’hagin pogut escriure.

Havia dit els versos com ningú no els havia dits mai.

Ens havia regalat Estellés, Espriu, Sagarra, Joan Oliver.

Havia ofert el que tenia, el gest, el treball, la vida, al servei del poble que el definia.

Ens havia donat la veu. Sense fer-ne escarafalls. Perquè aquesta era la part que li tocava, en el llarg camí cap a la llibertat. Era el que sabia fer: comunicar. Pujar a l’escenari (un teatre, un estadi, un remolc de tractor), de negre, amb les mans expressives, els ulls fondos, amb els músics (amb en Toti Soler, sobretot: allò de reconèixer qui en sap més que tu i cedir-li, amb naturalitat, la guitarra) i deixar-se anar, donar-se tot ell. Al servei del país (clarament definit per l’eix Alcoi-Barcelona), de la gent que l’alça (“mentre tinga consciència continuaré tenint consciència de classe”), de la memòria (representada pels seus pares, que van patir la desfeta, que van mantenir la dignitat intacta). Amb una resolta, constant, intensa voluntat de futur.

I ho va fer, l’Ovidi Montllor, això, tota la vida. Quan començava, quan se la jugava, quan triomfava a l’Olympia de París.

També quan li va ser decretat el silenci.

Perquè això varen perpetrar, després, quan se suposava que havia arribat l’hora de les normalitzacions. Això li van fer, a l’Ovidi (i, en ell, des d’ell, a tots nosaltres): amb aire displicent, sec, de finestreta funcionarial, li van plantificar a sobre, com el segell en una pòlissa, l’etiqueta ignominiosa, l’excusa, la sentència: “ara no toca”.

En comptes del suport per a la creació, per a l’expansió, es va trobar que, encetats els anys vuitanta, les institucions públiques establien que el món era de purpurina i cantava banalitats en castellà.

Ho van vestir amb tòpics i circumloquis, però la qüestió era simple: l’Ovidi feia el mateix que havia fet sempre: alçar un mirall davant de la realitat, fer-nos-la visible, intel·ligible, compartible, convertida en cançó. Només que aleshores, el mirall de l’Ovidi els enfocava a ells, als progres de borumballa, als autonomistes de l’interès. No els va agradar, òbviament, el que hi van veure. En comptes de rectificar, van actuar com criatures malcriades, i van voler trencar el mirall.

En un breu poema, l’Ovidi va fer el retrat d’aquells anys:

1971. Nit. Hivern. Sopar després d’una actuació                                                                     a benefici de…                                                                                                                   Ells.- Què faríem sense vosaltres?

Acte segon.                                                                                                                      1983. Nit. Canet. Sol a casa.                                                                                               Jo.- GOVERNAR!

Amb absoluta consciència dels temps que li havien tocat de viure, per tant, va continuar, com a la cançó, de part dels bons fins a la mort. Sense rebaixar-se a fer cap de les concessions que potser li haurien atorgat alguna canongia polsosa, remunerada, inofensiva. Vivint. Treballant. Fent cançons. I sense poder enregistrar-ne cap.

Els darrers anys en la vida de l’Ovidi Montllor mereixen una anàlisi acurada. I els que van venir després, també.

Els uns, perquè ens mostren la conjura del pansiment, les seves conseqüències. I perquè bé caldrà demanar responsabilitats per les cançons que s’han perdut.

Els altres, sobretot, perquè han demostrat que tots els intents d’esborrar-nos l’Ovidi han estat en va. Que l’Ovidi Montllor, la seva obra, la seva empenta, les seves raons, perduren i s’escampen en la gent que el va escoltar, en els que el descobreixen ara. Ja hi va haver un Any Ovidi quan en feia deu de la seva mort. Cap oficialitat no l’havia declarat. I va ser: intens; espontani; popular. Enguany hi hem tornat. I encara ha estat més esclatant.

Li havien decretat silenci i ell, conscientment, va desobeir. Amb aquella seva característica barreja de ràbia i d’esperança. El puny clos. El somriure.

 (publicat al monogràfic de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”)

Publicat dins de noms propis, país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Vigileu-los!

0

“Vigileu els joves poetes, perquè acabaran superant-nos i condemnant-nos a l’oblit”

És la citació provocadora, i atribuïda al famós Autor Desconegut, amb què la gent de Gargots obre la seva primera incursió en paper:

Són joves. Són escriptors. Són del País Valencià. En aquest ordre o en una altra combinació. I fan una revista. Digital. Perquè els calés no sobren, precisament, si ets jove. Ni si ets escriptor. Ni si ho combines. En fi.

Ahir, que era dijous, a Ca Revolta, a València, van presentar l’antologia de textos gargotaires que han passat al format, diguem-ne, analògic. I va ser una festa preciosa. Perquè hi van fer comparèixer Estellés, Rodoreda, Ovidi i Llull (brutal, la veu del savi Ramon en diàleg incomprensible i molt místic amb el present). Per la música i les veus i l’acte acurat i amè (per fi!). Per l’alegria pura de sentir i voler i alçar literatura. I de fer-ho amb ganes. Sense demanar permisos. Amb el pic d’arrogància que cal si ets jove i escriptor i del País Valencià.

Vigileu-nos, clamen en forma de citació i d’avís i de somriure. I a fe que ho farem. No pas per por: amb esperança.

Voteu que sí

1

[Llista mòbil i ampliable de raons per anar a votar que sí aquest diumenge. I de maneres. Aquesta entrada, per tant, es mantindrà durant dos dies en construcció]

Per alegria, perquè ja fa temps, anys, que aquest país és un somriure. Pels que no ho podrem fer: per València i per Alacant, que us miren, per Mallorca i Perpinyà, Fraga, Ceret, Morella i Maó, voteu que sí. Amb corbata o amb sandàlies, o amb totes dues coses alhora (sandàlies i mitjons? també). En família, amb els amics, amb els veïns, amb la penya de rugbi. O sols. Introspectivament o de manera expansiva, voteu que sí. Perquè ja no ens alimenten molles, perquè ja n’hi ha prou, per acabar amb l’espoliació, pel gust de decidir, voteu que sí. Pels nostres avis. Els que hi són i els que ja no ho podran veure. Pels que van patir l’exili i no van poder tornar. Pels morts de fredes matinades. Pels nostres néts. Els que hi són i els que vindran. Pels que són fora de l’estat i no podran votar perquè així ho han decidit els hidalgos funcionaris als quals, a sobre, paguem el sou. Pels que viuen fora de l’estat i votaran perquè, passant dels hidalgos funcionaris, han pogut agafar un avió. Per les pensions, per les escoles, pels hospitals, voteu que sí. Per ganes de llibertat. Amb ganes de llibertat. Per la història. Pel futur. Perquè després no puguin dir que no hi havia prou vots. Amb els ulls que riuen. Amb les dents serrades. Per dignitat, si us plau, voteu que sí.

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ja no acceptem pop

0

Per tal que aquell personatge consentit no s’emportés el joc a una altra banda, els amics acceptaven qualsevol bajanada i un pop quedava així inclòs a la categoria “animals de companyia”. En fi. Era un anunci que va triomfar als anys noranta del segle passat: un joc de taula, un xantatgista, la necessitat de doblegar-s’hi.

A mesura que s’acosta el 27S, surten a la palestra personatges que, tot imitant aquell repel·lent, “amenacen” d’emportar-se la seva preuada capseta (una botiga de vestits de núvia, un banc, un beuratge escumós, un esprai neteja-cuines) a una altra banda en cas que guanyi el SÍ: “Es mi Scattergories y me lo llevo”.

No han tingut, però, els seus estirabots, la resposta que de segur s’esperaven. Aquesta vegada, s’ha imposat la dignitat, la naturalitat i la racionalitat: un vaixell no és un animal aquàtic. I hi ha més jocs que llonganisses.

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

La meva gent

0

Dissabte vinent hi haurà, a València, un molt especial Sopar Estellés. Perquè hi celebrarem aquesta alegria de ciutat recuperada, perquè llegirem versos a la fresca, perquè entitats i institucions s’hi trobaran amb normalitat, perquè hi cantarà en Miquel Gil, perquè ja en teníem ganes, de celebrar.

L’altre dia, els representants de les entitats que s’han unit per organitzar aquest homenatge que València li ret a Vicent Andrés Estellés van venir a la llibreria per enregistrar-hi aquest vídeo. En acabat, els vaig fer una fotografia. De record.

Ara me la mirava i pensava que, sí, que aquesta, així, és la meva gent.

En sentit ampli. A alguns no els conec. Van venir de la web social multimèdia Xara per fer l’enregistrament. Avui no en sé els noms. No importa. Quan dic la meva gent vull dir exactament això. Aquesta fotografia. El que significa.

Coses que calia dir sobre el català

1
Publicat el 24 de juny de 2015

(El bilingüisme mata -Pòrtic- és el títol del llibre on el filòleg i traductor Pau Vidal analitza la situació de la llengua catalana. Sense embuts, hi desmunta tòpics interessats i avisa que cal actuar amb resolució. Un títol imprescindible.)

Darrerament, com si un cor d’interessos s’hagués posat d’acord en la banalització, se senten proclames, des dels altaveus polítics i mediàtics, o politicomediàtics, que repeteixen amb insistència digna de millor causa coses com ara que la qüestió de la llengua (pel que fa al Principat: qui així parla no es planteja cap altra perspectiva) ja està pràcticament resolta (i que, per tant, ara no se ‘ha de parlar), o que es resoldrà per art d’encantament quan arribi la independència (que arribarà, és clar, també per art d’encantament), o que, naturalment (naturalment!) el futur estat català tindrà en la “cooficialitat” el seu segell de “normalitat” i “convivència” feliç. Val a dir que aquests pontificadors són tan experts en dinàmica de llengües com ho poden ser en compostatge de residus, robòtica aplicada o psicologia dels primats. I que opinen de tot plegat amb idèntica alegria de tertulià.

Per això és que s’agraeix que algú que sap de què parla hagi gosat escriure un llibre com aquest: concís, amè, entenedor, útil. Necessari. Inoblidable. Perquè en el temps que vivim, precisament en el temps que vivim, calia posar el dit a la plaga en la qüestió de la llengua, calia posar remei i paraules ordenades al silenci clamorós que envolta el tema (amb l’acció del sempre nefast “ara no toca”), al neguit indefinit que molts sentim en aquest afer (allò de notar que hi passen coses i no ser capaç d’identificar-ne la naturalesa), a la constatació que, malgrat les proclames oficials i triomfalistes, no anem bé. I Pau Vidal ho enumera, tot això, ho ordena, ho enuncia. Escriu un llibre valent que, de segur, incomodarà l’statu quo i que, precisament per això, i perquè ben sembla escrit amb voluntat d’intervenció, de canvi i acció, podríem qualificar, ara i aquí, d’imprescindible.

Perquè, arribats a aquest punt, podem fer dues coses: deixar-nos endur pel tòpic interessat i políticament correcte (falsament políticament correcte) que potser ens calma la consciència però que en realitat condemna el català a la desaparició, o podem entendre això que el filòleg ens explica clarament des del títol, com un cop, sense concessions, per fer reaccionar: El bilingüisme mata. “De la mateixa manera que el turisme ha matat el paisatge, el bilingüisme mata idiomes: el més feble dels dos, concretament”. Clar i català. No és una benedicció que la història hagi llegat als catalans, per tant, com sembla que ara ens vulguin fer creure, ni una situació que simplement s’hagi d’acceptar i relativitzar: és una condemna a la desaparició.

Amb sistemàtica amenitat, Pau Vidal desmunta tòpics (les xifres meravelloses i interessades sobre l’ús de la llengua al Principat, la bondat de la immersió lingüística) i assenyala que el rei va nuu. No: que no hi ha rei. Que, de fet i per molt que es negui, hi ha conflicte. I que en negar-lo, ens neguem la capacitat de reacció.

Vidal, de fet, denuncia que el silenci respecte del bilingüisme, aquesta por a acceptar i encarar el conflicte, acaba presentant com a “normal” i fins i tot desitjable una situació que no ho és gens. Recull una citació del filòleg Josep Ferrer per tal d’aclarir-ho: “La Generalitat no ha tingut més remei que gestionar un anomenat ‘bilingüisme’ com si es tractés d’una realitat natural, però ha comès l’error persistent de no denunciar aquest fals i impossible ‘bilingüisme’ com una imposició política. No solament no ho ha denunciat sinó que s’ha dedicat a maquillar la realitat de l’ús social del català, que era i és regressiva (…). Aquesta política errònia, afegida a l’acció secular d’imposició lingüística de l’estat espanyol, ha produït l’efecte pervers de fer aparèixer com a normal i justa una realitat sociolingüística absolutament anormal i injusta. Un efecte que és especialment pervers en les generacions crescudes i educades en aquest període de règim autonòmic, per a les quals aquesta anormalitat ‘normal’ ha aparegut associada amb la idea de normalitat democràtica”.

Un altra de les afirmacions d’aquest llibre, i que Vidal té l’encert de resumir en frase de xoc, és aquesta que ja ens colpeix des del primer pròleg (perquè n’hi ha dos: un per a abans de la independència i un altre per a “just després”): “el català no es morirà per falta de parlants: es morirà per falta de català”. I és important aquesta afirmació. Molt. Perquè Vidal ens avisa sobre “una de les grans fal·làcies” que s’han estès sobre el nostre idioma: “la salut de la llengua es mesura pel nombre de parlants”. D’aquí la insistència en les dades i les dades i les dades i l’autosatisfacció que atorguen. El filòleg, però, desballesta la fal·làcia amb un exemple pràctic: “Si el company de pis et pregunta si queden iogurts, i tu vas a la nevera i veus que sí, que n’hi ha tres, però estan caducats, què li contestaràs?: ‘No cal que en compris, que encara en queden’? Doncs això és en certa manera el que ha fet aquí la classe política”.

El resultat? Que tenim per llengua “un iogurt a punt de caducar”, és a dir, un idioma “que cada cop s’acosta més, tant en la pronúncia com en el vocabulari o l’entonació, a l’estàndard castellà”. L’exemple que segueix l’afirmació posa els pèls de punta: “Mama, avui m’he caigut al terra i els meus amics s’han rigut, però jo els he dit que es callin que si no els donaria”. És la mort per dilució.

D’aquí l’avís amb què obre el llibre: “la llengua es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui, de parlats), sinó de llengua”. Si no s’hi posa remei, si no s’actua, si no es deixa d’alimentar la fal·làcia (allò de dir que no importa el com sinó quants), “la dissolució definitiva en la llengua castellana és qüestió de poques generacions”.

Aquest article, avui, no vol ser res més que un avís sobre l’avís: perquè cal llegir El bilingüisme mata. I cal, sobretot, actuar en conseqüència: assumir el que ens expliquen els experts, que el bilingüisme no és sinó un estadi transitori en el camí de la substitució lingüística. I comprendre que l’esfilagarsament de la llengua, aquesta substitució gradual de mots i de fraseologia, de construccions sintàctiques, de sons, d’imaginari, aquesta falsa contraposició entre una llengua “encarcarada” i una altra de “viva” (casualitat: “encarcarada” sempre vol dir “genuïna”, i “viva” és sempre “catanyola”: en comptes de “clau”, “polvo”; en comptes de “refredat de collons”, “trancasso” i narinant) ens condueix a la dilució, a la desaparició.

Cal assumir-ho, comprendre-ho, i actuar en conseqüència. Si és que resulta que l’existència d’aquesta llengua nostra ens importa.

Hi ha llibres que arriben perquè calia que arribessin. És possible que aquest en sigui un.

(Lluita, núm. 298)

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Guillem Agulló

6
Publicat el 11 d'abril de 2015

Et lleves. T’adones que és 11 d’abril, que ja han passat 22 anys i que tens encara les dents serrades.

Aquest és el pròleg que vaig escriure per a la segona edició de La mort de Guillem (Editorial 3i4), de Jaume Fuster:

“Hi ha llibres necessaris, llibres que s’han d’escriure i que cal llegir, llibres imprescindibles. I aquest n’és un.

“Han passat vint anys des que ens assassinaren Guillem Agulló. Vint anys i no ens l’han pogut esborrar de la memòria. Vint anys i continuem sentint aquell estremiment, l’alè que es congela, la basarda, el nus a la gola, la ràbia.

“Un grup de criminals, instigats i aixoplugats per la impunitat que constataven cada dia, van segar la vida del jove independentista de Burjassot, del nadador, del futbolista, de l’amic somrient i solidari, del sincer antifeixista, del fill de Carme i de Guillem. Tenia divuit anys, tenia coratge i el futur obert: massa tenir per als executors de la barbàrie. I li van clavar una navalla al cor.

“L’assassinat de Guillem Agulló, i el procés esperpèntic que el va seguir, ens va fer perdre, definitivament, la innocència. Havien matat un jove a Montanejos i allà mateix, aquella nit, quan se sentia encara l’eco del “cara al sol” que bramaven els assassins, els únics detinguts eren, com en un presagi funest, com en un avís, els amics de la víctima.

“El cas Guillem Agulló és un compendi terrible de les impunitats amb què l’estat espanyol ha bastit la seva tramoia al País Valencià: ajudat per determinats mitjans de comunicació (el paper del diari Las Provincias -no només en aquest afer, però especialmenten aquest afer- reclama un estudi específic i detallat), el procés policíac i judicial va deixar al descobert un significatiu interès per negar el mòbil polític de l’assassinat, per impedir que constessin les evidències que vinculaven els assassins amb trames nazis i espanyolistes organitzades i violentes, per intentar fins i tot convertir els criminals en víctimes. La presentació d’una “testimoni x”, sense identificar, que va declarar darrere d’una mampara per -atenció- “protegir-la” dels amics de Guillem va ser el súmmum de la tergiversació en un judici que va acabar amb l’absolució de tots els acusats menys un, aquell assassí que, passats quatre anys, ja tornava a ser al carrer.

“No han aconseguit, però, de cap manera, esborrar el record de Guillem Agulló i Salvador. Des de l’11 d’abril del 1993, desenes, centenars, milers de Guillems van a escola i busquen feina, escriuen versos, juguen a pilota, alcen muixerangues, estimen, compren entrades per al teatre, tenen fills, llegeixen i treballen per aconseguir el país lliure i digne que ell també volia.

“Aquest llibre és una mostra, precisament, de la voluntat de pervivència. D’entrada, hi va haver una editorial amb la idea i amb la decisió necessària per tirar-la endavant. I de seguida va trobar l’escriptor adequat per a l’empresa: en Jaume Fuster va ser capaç d’agafar-nos la història recentíssima, la història-batec, i fer-ne literatura en el sentit més noble del terme. No era una tasca senzilla i ell hi va posar ofici i sentiment. El resultat és aquest llibre. Dur. Punyent. De lectura obligada.

“Han passat dues dècades senceres, des que ens el varen assassinar i no l’hem oblidat. Aquesta és la victòria pòstuma de Guillem Agulló: s’ha fet cançó, llibre, icona. És viu per sempre.”

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

A mi també m’agraden les falles

0

Em pensava que era perquè sóc de Barcelona, tan compartimentada ella, i m’embadaleix aquest caos magnífic que pren la ciutat, aquest despertar-se amb trons de bac i dolçaines, les bandes de música  que recorren els barris tothora (perquè porten un ninot no sé on, perquè acompanyen la fallera  de visita, perquè sí), els carrers tallats, els autobusos que ja no saps on paren, els horaris de tot trastocats, la gentada que corre cap a la mascletà, les iaies que s’hi esperen hora i mitja abans, xerrant des de les seves cadiretes, les riuades que desembarquen dels trens, l’eclosió de noies vestides de civil i amb el monyo preparat per a cremar-ho tot després, quan surtin de la feina i es puguin transformar.

Em pensava que era per aquesta arrel carolíngia que encara dec tenir i que es corprèn amb al capgirament de les coses que és València durant quinze dies en una espiral desbocada que avui, vespra de Sant Josep, arriba pràcticament al clímax.

I sé perfectament com el franquisme va voler (i va gairebé aconseguir) convertir la nostra festa popular en un cau de caspa carcundiosa, i com el blaverisme instigat i finançat des de les clavegueres va utilitzar les falles de forces de xoc anticatalanistes (i, per tant, antivalencianistes); i veig els excessos, amb els envelats que ara s’han posat de moda i la brutícia i el pixum i els karaokes infernals i etcètera. Ho sé i ho veig i, amb tot, no ho puc evitar, és una cosa que hi és i ja està, m’agraden les falles.

Per això m’ha fet feliç llegir avui el bloc de l’Anna Oliver. Ja en som dues!

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Les iaies

0

Vénen als actes discretament, com qui no vol molestar, però hi són sempre. Senyores guapes, mudades, els cabells blancs, les arrugues, els ulls brillants. Si tens sort, en acabar la xerrada, el míting, la tertúlia, se t’acosten i
et canvien la vida.

Són tot un fenomen en aquesta campanya.

No han ocupat titulars però ho haurien de fer. Perquè elles ens marquen el temps que vivim, són la mida de les coses, la constatació de la pressa: si fa uns anys pensàvem en la independència com un llegat, un qui sap quan, un potser els nostres fills o els fills dels fills o etcètera, ara resulta que hem començat a assumir que va de bo, que per fi pot ser que sí, quin vertigen i quin de tot però pot ser que sí.

I han comparegut elles. Les iaies. I ens miren.

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Un minut i vint segons

0
Diuen que hi ha imatges que valen per mil paraules. En aquest cas, és un vídeo, que val per mil explicacions.De vegades, quan em pregunten per què penso que és imprescindible que Solidaritat tingui més força al Parlament, abans de respondre, senzillament, que cal que fem la independència d’una vegada, que no ens podem permetre el luxe de perdre més temps, que ara és l’hora i el moment i tot ens convoca, abans de tot això, recordo aquest vídeo. L’explicació precisa de l’alfons López Tena. I, sobretot, l’estrident, la impresentable, l’escandalosa fugida dels diputats.

Per no escoltar-lo, per no sentir-se interpel·lats, per menyspreu, pel que sigui, se’n van. S’anuncia que el diputat de la Solidaritat presentarà la proposició de llei per a la dació en pagament de l’habitatge hipotecat (i, atenció, no pas una declaració retòrica, no pas un ara ho enviarem a Madrid perquè no sigui dit, tot i saber que allà criarà pols en un calaix, sinó una via de solució concreta per a un problema concret) i ells, com impulsats per una molla, com la mainada en una escola, s’alcen i se’n van en estampida.

Fa vergonya de veure, aquest minut i vint segons de fugida. I és tot un retrat. Tota una explicació.

 

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

On és Wally?

0

Sí, algun dia s’estudiarà a les facultats aquest gran silenci, aquest consens de la pena.
De moment, per evitar-me emprenyamentes, he decidit de prendre-m’ho com un joc, això de cercar on amaguen la notícia sobre la Solidaritat, com si aquesta proposta per concretar d’una vegada i fer la independència fos el Wally de la campanya.

Només que en aquest cas res no garanteix que l’acabi trobant. Ans al contrari.

Silenciar, menystenir, amagar (inconscientment o amb mala idea, tant hi fa, que el resultat és el mateix) la veu de Solidaritat és una pràctica a la qual s’han apuntat amb tristíssima reverència: no és ja que no en facin notícia, de les notícies de la Solidaritat, sinó que fins i tot quan parlen de tots, no parlen de SI: fan llistes de propostes programàtiques o d’opinions o de cartells o del que sigui i, plop!, n’esborren la Soli. Sistemàticament. I significativament.

Feu-ne la prova. Avui mateix, per exemple: quin cap de llista va anar a la manifestació de Barcelona i és omès a la informació? Quina formació política incorpora noms rellevants al final de les seves llistes (Hèctor López Bofill per Tarragona, regidor de Reagrupament per Lleida) i no és esmentada en un article que parla precisament d’aquest tema? Per exemple.

Bé, ja us ho podeu imaginar, la resposta és sempre la mateixa: Wally.

 

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cartells, periodistes

0
El matí del 24 d’octubre comença amb somriures: hi ha les proves dels cartells i retocs i propostes. A la sobtamenta de veure’t en estampa, la descompressió de fer-hi broma. Les reunions del comitè de campanya són de les d’anar per feina, resolutives, intenses. Per sort, s’hi manté el costum de somriure: imprescindible.A la tarda, hi ha acte a Tarragona. Dalt del tren, pateixo per no passar de llarg: el cor tiba, i el costum és fer fins a València: capaç sóc de tirar avall. Però si el costum és tossut, la raó el pot vèncer. El cor s’hi avé.I la xerrada va molt bé, i el debat és interessant. En acabat, encara la fem petar, com per ganes d’arrodonir.Hi ha un quadre de l’Artur Heras, amb la cara de Joan Fuster i un “més o menys” pintat a les ulleres, que diu “corregir i augmentar, això és la cultura”. Hi penso en sentir la reflexió d’en Ricard Checa, agusat periodista de la zona, ara que som al post-debat: que si es denuncia el silenci mediàtic que encara envolta Solidaritat (ho deixo escrit: algun dia s’estudiarà el cas a les facultats de periodisme), cal mirar que no s’entengui com una desqualificació per generalització. De professionals del ram -recorda-, n’hi ha de bons. Una pila.

I té raó.

Publicat dins de país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Víctor Alexandre

1

Va ser el dia en què l’inefable Wert, ministre espanyol d’educació (!) va brandar, també, una enquesta a mida dels seus interessos: el 72% dels catalans, diu, estan a favor, atenció, del fet que a l’escola es fomenti, tatxan, “l’orgull de ser català i espanyol”.

Va ser aquell vespre en què Jordi Alba marcava, al darrer minut del descompte, el gol-sorpresa contra el Celtic: no el vàrem veure en directe perquè, a aquella hora, parlàvem d’independència.

A la porta del Casal Pere Quart, de Sabadell, amb la gent de SI comentàvem precisament la gosadia de competir en oferta de vespre amb el Barça. Què hi farem: tot just si queda un mes abans no arribi la votació i cal aprofitar cada dia de cada dia, cada minut, cada tot.

I va anar bé: per assistència i per companyia i per reflexions compartides va anar bé. Són les petites sorpreses que et refan la confiança. Els temps especials que vivim estan trenats, també, de petits moments com aquest.

El dia 23, a Sabadell, ens hi acompanyava en Víctor Alexandre. Tot un goig, compartir taula amb ell: lúcid, concís, raonat, amable i ferm.

El vaig conèixer fa pràcticament quinze anys (ostres!), quan va fer aquell llibre que va ser tota una fita, el ‘Jo no sóc espanyol’, i des d’aleshores que hem anat coincidint, que l’he anat llegint, que el trobo sempre a faltar en tanta tertúlia iterativa com hi ha a ràdio i televisió (pública o privada: iterativa: sempre hi ha els mateixos noms dient les mateixes coses arreu: #xequinavorriment).

Mentre ell parlava, vaig prendre algunes notes. Aquestes:

“El dret a la independència de Catalunya és el dret a la llibertat.”

“El retorn seria terrible. Per això és tan important que aquest camí que hem emprès no tingui retorn.”

“Vivim el moment més meravellós dels darrers tres-cents anys. Som uns privilegiats perquè estem a punt de viure-ho. A punt. No podem afluixar.”

“A un partit se l’ha de jutjar pel que fa, i pel que fa hem de portar la papereta a l’urna.”

“Jo vaig votar Solidaritat i ho tornaré a fer.”

Publicat dins de noms propis, país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Sense micro

0

Només de pujar al cotxe i sentir-me la no-veu, en Joan, coordinador de SI al Pirineu, telefona esverat a la Pobla de Segur per avisar que caldrà micròfon. Als problemes, solucions. I fem el viatge tranquils, del secà a la muntanya, amb rams de núvols esparsos, com dibuixats per a la posta de sol. Després resulta que no, que el micro no funciona. Passa res: acostem les cadires en semicercle i es propicia l’intercanvi de parers.

M’agraden els mítings quan sabem generar electricitat, carregar piles, etcètera. Però m’agrada més encara aquest altre format a peu pla, horitzontal, amb reflexions d’anada i tornada. Anit, a la Pobla, quan ja havíem acabat, encara hi érem, allà a la porta del Molí de l’Oli, com qui s’oblida de sopar i s’alimenta de paraules, de dubtes i esperances també.

No són cap joc, aquestes eleccions, però el país s’hi juga molt. I allà a la fresca, des de la nit estelada del Pallars, de cop recordo la dona que em va venir a trobar dissabte, a Palautordera, després del vermut-tertúlia. “Teniu el meu vot”, em va dir, amb els ulls petits i vius, els cabells color d’aram i ben seriosa: “Dubtava per això del Mas però teniu el meu vot”. Li vaig vaig donar les gràcies, li vaig fer dos petons i em vaig quedar amb ganes d’abraçar-la fort i alçar-la en braços i fer-la voleiar. Si algú hagués tingut una càmera i la sort d’enregistrar-ho, hauria semblat un anunci. Però era de veritat.

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’afonia

0
He quedat muda. Sona dràstic, però ja és això: no em surt la veu. Un xiuxiueig, tot just. I amb esforç. Acabem de començar la campanya, un grapat d’actes bonics, debats, esperances, i he quedat afònica. Afoniquíssima.És per això que he començat a escriure, potser: perquè no puc parlar.
Feia voltes per casa (aquest estudi que m’han deixat uns amics i que de fa una setmana llarga és més que campament base), complint amb el mandat de guardar la veu per a demà, i em sortien paraules per les orelles. És millor que les ordenis, que m’he dit, que les puguis compartir. I això miraré de fer: un apunt cada dia, com un petit diari. Més que un tuit, menys que un article, impressions, comentaris, tan a raig com pugui, ja ho veurem.

Ahir, a Montblanc, la Joana, una bona persona que ja havia vingut al “cafè per la independència” de l’Espluga, va aprofitar el camí entre un poble i l’altre per dur-me una bosseta de caramels de pròpoli. Un gest petit? Potser. Jo el trobo significatiu. Després, un home gran, de cos menut, mirada atenta, afable i fonda, em va preguntar els cognoms. El primer i el segon. Passada una estona, va tornar i em va donar un sobre amb un llibre. L’he obert avui: és la biografia de Manuel Gonzàlez i Alba, escrita per Víctor Castells. Gràcies a la dedicatòria, ara sé que l’home gran es diu Jordi i n’és el fill, d’aquell independentista de començament del segle XX. Les emocions arriben, també, després dels actes. Havíem estat parlant dels temps en què els independentistes remaven contra-corrent. I del goig que fa constatar, avui, la majoria social. Són, veritablement, dies dignes de ser viscuts a consciència.

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari