Terricabras

El vaig veure l’altre dia, en aquell acte al Sant Jordi. Per megafonia van avisar que hi era, el vàrem aplaudir, ell es va alçar a respondre la salutació, des d’allà dalt a la graderia dreta. En acabar el sarau, vaig pujar a abraçar-lo.

Em va semblar més prim, potser fluixet, però amb aquell somriure amable de sempre, i la veu característica i tot. Explica que l’hauran de tornar a operar i es tomba acte seguit a saludar una dona que també li vol dir com s’alegra de veure’l. Encara una darrera mirada, amb aquella intel·ligència que li ve del fons.

Baixo les escales i recordo en Terricabras que vaig conèixer a la presó: hi venia a fer-nos classes de filosofia, al grup d’independentistes que romaníem allà tancats. Perquè sí. Per obrir-hi finestres. perquè de vegades portava també una ampolleta de moscatell a la cartera. I notícies de casa. I fotografies seves: el Terri menut, adolescent sense barba, professor, cabells blancs: ens hi explicava allò del canvi que perdura, del riu que varia i és sempre el mateix. Wittgenstein. I Plató.

Era la solidaritat que no es posava medalles, la de veres, de les persones bones. Jo no ho oblidaré mai.



  1. de que treballeu abnegadament per nosaltres. La Sílvia Martínez me’n parlava meravelles a manta d’en Terricabras. Gràcies i un b7.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de noms propis per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent