el bloc de la Núria

Sí, a Escòcia van cara a barraca. I aquest seu convenciment, aquesta possibilitat oberta al si de l’Europa que compartim, desperta evidents expectatives. Ho deia en Linden mateix, amb bon humor: “fa uns anys, ens pensàvem que els catalans ens avançàveu, ara sembla que nosaltres hi arribarem abans. Els flamencs també s’animen. M’agrada aquesta competició!”.

Davant de l’evidència i de l’actitud que la representa, hi ha hagut un significatiu intent de retop: fent ús d’aquella closca que els aïlla, hermètica, de cap influència democràtica, el representant de l’estat espanyol, el molt carpetovetònic ministre mesetari d’Exteriors, García-Margallo, ha dit allò que diuen sempre, que cap equiparació no és possible, que en res no els afecta que es mogui el món i que, atenció, “la secessió no és prevista a la constitució”.

Au, Cacau.

I tot l’univers ho sap, que la Terra gira segons marca la constitució espanyola. La Terra o el sol al voltant d’ella, si ho diu la Constitució.

Si no fos pel dolor que causen i la mala bava que arrosseguen, personatges com el Garcia-Margallo se’ns podrien fer entranyables, inflats per antigues glòries que enlloc no troben reconeixement, brandant una autoritat que no ostenten, com un antic aristòcrata caduc i sol i sense rendes que exigís reverències pel carrer, com un Napoleó de mà al pit, espasa pintada i barret de paper.

Allò que val, però, ja ho dèiem al començament, no és pas aquesta ranera de Garcia-Margallo sinó l’actitud. La nostra actitud. I, si espanya no té prevista la democràcia, nosaltres sí que l’exercirem. Amb naturalitat. Davant del món. Perquè no depèn d’ells sinó de nosaltres. De nosaltres, sí, la generació de la independència.

(publicat a Crònica.cat, el 29-02-2012)

Hi havia, no fa pas tant de temps enrere, en aquest país, una mena d’endevins de la catàstrofe amb la curiosa habilitat de posar-se automàticament l’hàbit de predicadors de la fi del món cada vegada que sentien parlar d’independència (o dels seus circumloquis o parents semàntics: autodeterminació, dret de decidir, sobirania, etcètera). Era allò del sí, és clar, jo prou que ho voldria, és bonic d’imaginar, però… I després del però s’obria la Terra i ens engolia a tots.

Perquè independència, per a aquests tergiversadors de les percepcions, era sinònim de perill, d’intempèrie, de no juguis amb el benestar de les persones. No pas la independència dels estats constituïts, entenguem-nos: això no solia pas despertar els sinistres averanys. Només el desig d’independència.

En tot cas, aquest discurs de llamps i trons i grans desgràcies fa temps que, sortosament, sembla que no acaba de saber com continuar traient el nas. Potser perquè hem vist i constatat ben recentment l’evidència que no passa res, que nous estats compareixen al tauler de joc, que se’n surten i que el món no s’ha esberlat. Potser perquè resulta que al nostre voltant cada vegada més gent s’ho planteja, i més seriosament, i encara és hora que caigui el cel sobre els seus caps (no hi ha mimetismes que valguin, en aquests afers, però sí estímuls, i a fe que això que passa a Escòcia ho és). Potser perquè, ben mirat, si hi ha res que faci angúnia, a aquestes alçades de la pel·lícula, no és pas l’emancipació sinó la possibilitat de romandre gaire més temps sotmesos als interessos d’Espanya: fan basarda les conseqüències de l’espoliació, la precarització galopant, l’aprimament del teixit productiu, l’animadversió que l’estat demostra envers el corredor mediterrani (és que fins i tot quan prova de dissimular se li escapen les intencions per totes bandes), fa terror l’atac contra el català a l’escola.

Vet aquí la perspectiva que espanta: romandre com fins ara, enfonsant-nos a ritme del porrompompero. Això sí que fa basarda. La independència? Ja ho diu la cançó: “Uh! Oh! No tinc por!”

(Article publicat al Crònica.cat)