
Falles sense tortura (un escrit del 2011)
Diran que si la tradició. Però la cultura humana no és una realitat estàtica, té capacitat d’evolució i gràcies a això hem avançat i ens seria avui inacceptable acudir tranquil·lament a veure esquarterar un condemnat a la plaça pública. O, si voleu un símil que afecti altres animals, ens indignaria que algú encara practiqués el sàdic costum de treure els ulls dels canaris per sentir-los, deien, cantar “millor”! O aquell altre de lligar a un pal un ós amb les ungles i les dents arrencades i seure a contemplar com l’envesteixen els gossos, com li queixalen els testicles, les orelles, les potes, com es prova de defensar a cops, com la sang ho cobreix tot i pugen les apostes. No allargaré la llista de salvatjades (en comptes d’un ós poseu-hi un bou i ja tindreu una altra -evidentment avui superada- tradició), que no acabaria. Penso ara quantes coses horribles no haurem fet, els humans, emparats en la nostra autoproclamada superioritat. I en la tradició.
Diran que els bous no pateixen. És una mentida absurda. La simple observació la posa en evidència, però és que la ciència ja fa temps que l’ha desmentit: centres i mecanismes de transmissió del dolor són comuns en tots els mamífers. Com que els humans som mamífers igual que els bous, qui ho vulgui que faci la prova: que es deixi clavar banderilles de colors, que el burxin amb un punxó i que li preguntin després si fa mal o no.
Diran que és un combat. Quina cara! Col·locar un animal atordit i de tarannà pacífic (sí, pacífic: en diuen brau per posar disfressa a l’herbívor) dins d’una trampa, enviar els picadors a destripar-lo, clavar-li arpons que li provoquin ferides enormes que el facin dessagnar, simular l’enfrontament quan ja no li quedin forces ni per alenar i un personatge vestit de lluentons pugui exhibir-se amb aquells ridículs gestos amanerats és moltes coses menys un combat. És un patètic simulacre. Una farsa cruel i decadent. I covarda. Molt, profundament covarda.
Diran paraules com ara art o noblesa o plasticitat. Conec una noia que s’ho va creure. Havia vingut d’Erasmus i, en arribar falles, va comprar una entrada per a la penosa representació. No en va dir res a ningú. Se sentia contenta: toreros, or i verd sobre l’arena, la dansa de l’home i la bèstia, etcètera. Tots els tòpics tronats que s’havia cregut a distància. Se n’hi va anar sola. Era un regal que es feia i no la vam poder avisar. En va sortir esperitada, d’aquella plaça. Només va ser capaç de telefonar i demanar ajuda, que per favor la vinguessin a buscar, que no sabia què fer, que allò era horrible, horrible, que era horrible. I no parava de plorar.
No hi ha cap art en la pràctica de fer patir sistemàticament i cruelment un animal. No. És pura misèria. Misèria moral i tenebres.
Per això surt la pregunta: què té a veure tota aquesta sanguinolència, tot aquest sofriment, aquest espectacle caspós i degradant, amb la festa lluminosa de les falles? No res.
No res.
No res!
(El llibre es diu Falles sense tortura i el va editar la Plataforma Iniciativa Animalista. És un compendi d’articles de gent diversa i aquesta va ser la meva aportació: “Prou!”)