el bloc de la Núria

Ahir li vaig fer una entrevista, al Camarasa. Abans de començar a parlar de Hammett i Thompson i Martín i d’aquest gènere que cíclicament torna i que ell anomena, segons el fil de la llibreria impregnada de tinta de la Barceloneta, negrecriminal (perquè així hi cap tot, la novel·la social, la d’espies, de crims històrics o detectivescos, la nòrdica, la mediterrània i el que vulguis més Patricia Highsmith), a banda de tot això i d’explicar que els dissabtes, a la llibreria, hi fan musclos i, alguns diumenges, vermut (del bo, a granel, encara), em va dir que fa uns dies va veure en Jordà (un altre nen de la classe, diguem-ne), que fa artefactes fantàstics per a espectacles de carrer, fixa’t en tan poc de temps quantes trobades.

I m’ha agradat aquesta naturalitat de les coses menudes. Després ja han arribat la literatura i els assassinats. Però, d’entrada, allò de l’escola. I les festes d’aniversari a ca l’Ernest. Les millors.

Érem petits. Volíem anar a la lluna. Suposo que encara ho intentem.

Ja tinc els llibres! Fan patxoca, així col·locats per ordre de gust: Estellés (sempre!), Marçal, Vinyoli, Ferrater.

Els vaig demanar un divendres a la vesprada i dimecres ja eren tots allà, dins d’una bossa de paper, esperant, pacients, que recordés d’anar-los a recollir.

És per això que m’agraden les llibreries: reconeixement, respecte i eficàcia. Les llibreries de veritat, vull dir, no pas els magatzems de volums, amb rètols que tenen faltes d’ortografia i amb dependents que et demanen que lletregis Papasseit (!), perquè ai, és que a l’ordinador no hi surt.

A València, hi queda 3i4 i alguna altra. Poques. De vegades temo que no siguin una  espècie en extinció.