Paco Camarasa
I explica que li dol, València.
Ahir li vaig fer una entrevista, al Camarasa. Abans de començar a parlar de Hammett i Thompson i Martín i d’aquest gènere que cíclicament torna i que ell anomena, segons el fil de la llibreria impregnada de tinta de la Barceloneta, negrecriminal (perquè així hi cap tot, la novel·la social, la d’espies, de crims històrics o detectivescos, la nòrdica, la mediterrània i el que vulguis més Patricia Highsmith), a banda de tot això i d’explicar que els dissabtes, a la llibreria, hi fan musclos i, alguns diumenges, vermut (del bo, a granel, encara), em va dir que fa uns dies va veure en Jordà (un altre nen de la classe, diguem-ne), que fa artefactes fantàstics per a espectacles de carrer, fixa’t en tan poc de temps quantes trobades.
I m’ha agradat aquesta naturalitat de les coses menudes. Després ja han arribat la literatura i els assassinats. Però, d’entrada, allò de l’escola. I les festes d’aniversari a ca l’Ernest. Les millors.
Érem petits. Volíem anar a la lluna. Suposo que encara ho intentem.