Arxiu de la categoria: autonomisme

Criatures?

0

D’una banda, l’estat tot deixat anar.

Ja sigui per fortalesa o per reacció, el cas és que ha passat a l’ofensiva. I van per feina, allà. Sense fer-ne la llista exhaustiva, en tot just un grapat de dies hi podem comptar allò d'”unificar” les targetes sanitàries; l’assetjament a l’aeroport del Prat; la dèria de “preservar la puresa (!) de la tauromàquia” i de fomentar “la festa dels toros com a producte i bé cultural”; l’anunci d’homogeneïtzar currículums, de formar l’esperit constitucional de la mainada i de mantenir una actitud “vigilant” perquè la llengua d’escolarització sigui també el castellà; o allò que diu el progre Gallardón, que la llengua (catalana) a la justícia (espanyola) és “un problema de difícil solució”. Per exemple i ho deixo en punts suspensius. Pel que m’hagi passat per alt o pel que anunciïn demà. La sentència del TSJ sobre la immersió lingüística, posem per cas.

En fi. Tot això d’una banda. I, de l’altra, ai, el no res.

De l’altra banda, que al final és la mateixa, un posat de mestretitista displicència cara al propi país i una completa inanitat cara enfora.

Com pot pretendre liderar res algú que que considera que el seu poble és menor d’edat? “Els nens, quan creixen, no volen trencar amb els seus pares”, declarava l’altre dia l’Artur Mas per il·lustrar la relació Catalunya-Espanya.

Els nens!

La tristíssima imatge es comenta tota sola. No m’hi estendré. És gairebé ofensiu haver d’argumentar, a aquestes alçades, que no som pas criatures sinó una nació, que Espanya no ens va engendrar sinó conquerir, que etcètera.

No, no ho faré.

Tan sols volia apuntar que, ben mirat, lluny de descriure cap realitat política, la frase en qüestió només retrata la mentalitat de qui l’ha pronunciada. Des d’ella, des d’aquesta autodisminució, potser s’entén el posat de disculpin les molèsties amb què es presenta Mas a Madrid.

I no passaria res si fes tot això a títol personal. Cadascú se sap les seves coses i administra covardies i dignitats com vol o com pot o segons les existències. El problema és que les seves reverències ens comprometen a tots. Que fan vergonya. I que tenen conseqüències.

(publicat a Crònica.cat, el 6-12-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’autonomia de l’estruç

1

L’altre dia, afirmava Oriol Pujol, dirigent de CiU, que res no li constava, a ell, de la famosa LOAPA financera.

No devia pas ser que el representant de la formació autonomista hagués estat fora del món els darrers temps, que no hagués sentit parlar de la barrabassada, que fins i tot la terminologia l’agafés de nou. No. Sembla que sabia de què parlava quan assegurava que no calia parar-hi especial atenció perquè, al capdavall (i cito textualment), “només ho hem llegit al Financial Times”.

I avall que fa baixada, no?

Negar la realitat no és la millor manera d’encarar-la. I la realitat, ai las, ens mostra que aquesta LOAPA pressupostària que prepara el PP no és tan sols una frase escrita en un diari (en fi, no res, total, una declaració d’intencions explicitada pel ministre espanyol d’Economia al Financial Times), sinó tot un programa de govern. Un  pacte d’estat, fins i tot, en podríem dir: l’altre partit nacionalista espanyol, el PSOE, ja apuntava en idèntic sentit fa uns mesos. De fet, si els responsables de CiU repassen, jo què sé, el discurs d’investidura de Rajoy, hi trobaran la referència (va, per si de cas, aquí en tenen una pista: se’n sol dir “evitar solapamientos” o “estabilidad presupuestaria” o allò d’atendre “la premisa de ‘una administración, una competencia’”, tot sobre la base de la reforma constitucional que, recordem-ho, van pactar ben conscientment i ben recentment).

Aquest exercici de tornar a amagar el cap sota l’ala, o sota terra, com diuen que fa l’estruç, és del tot incomprensible, si és que pressuposem que el govern ha de vetllar pels interessos de la ciutadania. En comptes d’informar, en comptes de respondre adequadament i amb valentia a aquest descarat procés centralitzador que ha endegat el PP, en comptes de tancar caixa i plantar cara d’una vegada, es dediquen, sistemàticament, a dir que no n’hi ha per a tant, que no siguem catastrofistes, que ja ens hi acabarem entenent, que no pretenen pas eliminar la immersió lingüística, on s’és vist, que no han dit res d’intervenció pressupostària, que d’on ho heu tret, que pacte fiscal, que galindaines.

I, mentre de la banda d’Espanya resulta que tenen un pla, i l’apliquen (“sin prisa pero sin pausa, Falange avanza”, deien, no?), de la banda dels gestors de l’autonomia només miren de justificar les fotografies que es fan a Madrid mentre aquí proven de despistar i tot és recitar discursets sobre la boira i metàfores de vaixells: mariners, com que bufa el vent, cantem tots una cançoneta, mariners, com que bufa el vent, cantem tots un petit moment.

I afirmen que sempre hi serem a temps.

Però saben que és mentida.

(publicat a Crònica.cat, el 14-01-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Hi ha paraules prohibides, senyora presidenta?

1
“Senyor Bertran, robar és una expressió que no s’acceptarà més”. Al Parlament, igual com a tot arreu, s’hi viuen moments surrealistes. I aquest n’és un. Si prenguéssim les paraules de la presidenta de la cambra principatina en la seva literalitat, es podrien donar, a partir d’ara, situacions prou curioses: un cop prohibit el concepte robar (només quan s’uneix a Espanya o també en general?), caldrà fer el mateix amb la llarguíssima llista de mots afins que ens ofereix la nostra llengua? A mesura que els diputats independentistes vagin pronunciant sinònims, els anirà vostè prohibint? Ara no es podrà dir “espoli fiscal” però sí “furt fiscal”, així, en al·literació? Tampoc? Es repartiran instruccions als diputats, llistes de paraules que no es podran pronunciar? I, després de les paraules, què? Temes?

La xarxa és plena d’acudits, aquests dies. Hem après mots nous (lladrunyar, emblar, fer córrer l’ungla…) i, gràcies a l’acció de la senyora de Gispert, #espanyaensroba ha esdevingut trending topic i les dades del saqueig sistemàtic circulen a tota velocitat. És aquell famós “no pensis en un elefant” que de seguida et crea dins del cap la imatge del paquiderm.

El cas, però, és que, més enllà de l’anècdota, de l’intent irrisori de negar-nos els fets, de prohibir-nos els mots, això que ha passat al Parlament té un fons d’aigua estancada i de llim que ens hauria, si més no, de fer reflexionar.

D’una banda, hi ha el fet mateix, aquest tic tan profundament antidemocràtic que vol controlar quines paraules poden pronunciar els diputats electes i quines expressions queden vetades. Òbviament, no hi ha ningú que pugui exercir tan estrafolària potestat. La simple pretensió contradiu l’essència del Parlament. Però si algú vol poder-ho fer ja és preocupant.

Després hi ha la simptomàtica qüestió de veure com una presidenta del Parlament s’irrita per la descripció d’una situació i no pas per la situació mateixa. És a dir, no li molesta l’espoliació fiscal que ens té el país escanyat sinó que se’n parli. I mana callar. La sagnia continua però silenci. La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar.

I és curiós observar amb quina facilitat s’arrenglera al costat de la tesi espanyolista: denunciar l’espoliació és injúria, diuen els de Ciudadanos, i la presidenta fa que sí, que tenen “la raó”, i fins i tot els sorprèn quan els depassa: que no caldrà que es queixin cada vegada que un diputat de Solidaritat recordi la rapinya, els respon, que ella des d’avui anul·la les paraules: “robar és una expressió que no s’acceptarà més”. I avall que fa baixada.

Sobretot, però, i més enllà de les capacitats que ja a bastament ha demostrat qui avui ocupa la presidència del Parlament, cal mirar qui és que l’ha posada on és. I per a fer què.

CiU ha triat la senyora de Gispert per a aquest càrrec. Fent-ho, mostra, ai las, on queden les proclames que inflaven pits en campanya electoral. Concert econòmic? Ai no, que ja li van canviar el nom: pacte fiscal? Quina negociació se suposa que han de voler fer els mateixos que d’entrada neguen l’espoliació, que l’amaguen, que abans de començar ja demanen perdó?

(publicat a Crònica.cat, el 2-12-2011)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari