En Cala
Avui, a Perpinyà, hi ha hagut el comiat.
Encara no m’ho puc creure. Diumenge va caure la notícia com aigua gelada, de cop: ha mort en Cala. I ara, què dius? De seguida vam connectar Vilaweb, van començar a arribar missatges: som un poble en xarxa també per als pitjors moments.
Han passat dos dies, ja. Avui li han fet la cerimònia, a Perpinyà. Segur que ha estat bonica. Intensa. Els pares hi han anat. Ells el coneixien de més anys, de més coses: “parlàvem amb les germanes i ell sempre corria amunt i avall: era el petit”, repetia mon pare, trasbalsat, l’altre dia, diumenge, i no se’n sabia avenir.
Vàrem enviar un missatge a la Marta i la Joana. Són fermes com ell, les filles d’en Cala. I com la Dolors. Gent desperta i sobirana. Acollidores, amables, de pedra picada.
No recordo quan va ser la darrera vegada que el vaig veure, al Cala. Per telèfon havíem parlat més recentment: per a algun article, algun acte, alguna informació, mil coses que cal fer en aquest país llargarut. Ara tinc al cap, sobretot, una estada a casa seva, a Baó, ja fa uns anys. Hi havia anat per a un reportatge sobre les nostres terres de frontera i vaig tenir el millor guia del món: igual com desgranava la dura realitat del septentrió, en Cala te’n mostrava el batec de ginesta fet colla castellera. Som fets de contradiccions, i així és el país que tenim. Més val saber-ho i dir-ho i no resignar-se mai al dibuix que te’n fan els altres.
Gràcies a la feina difícil d’en Josep de Calassanç Serra, gràcies al seu entusiasme i a la seva lucidesa, el nostre país és una mica més digne, una mica més a prop de la llibertat que ell somiava i que, sobretot, va ajudar, amb el seu esforç, a construir.
Però és mort. I no és just.