Publicat el 10 de febrer de 2012
Miquel Gil
És fins i tot xocant que algú amb aquesta veu tan poderosa -i singular, esqueixada, fonda-, algú que viu per pujar a escena i des d’ella projectar-se al món, encarat a cinquanta, cent, cinc-centes persones i més que n’hi hagués, sigui, en realitat, tan gran tímid.
L’altre dia, que per fi actuava a València, que tenia el teatre ple a vessar, que va ser una festa encesa, en Miquel Gil va entrar a l’escenari gairebé de puntetes. I es va posar a cantar. Com qui fa proves de micro. Per marcianes. Uau.
Després va parlar. I se li notava l’emoció. En cantar també, però aleshores el cos menut, la guitarra, les llums, tot es feia immens i màgic.
Per això m’admira tant que, quan te’l trobes fora d’escena, acali els ulls i confessi els nervis i mig sembli que demana perdó.
Ets gran, Miquel Gil; que no et sàpiga greu!
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de noms propis | s'ha etiquetat en música per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent