el bloc de la Núria

“Vigileu els joves poetes, perquè acabaran superant-nos i condemnant-nos a l’oblit”

És la citació provocadora, i atribuïda al famós Autor Desconegut, amb què la gent de Gargots obre la seva primera incursió en paper:

Són joves. Són escriptors. Són del País Valencià. En aquest ordre o en una altra combinació. I fan una revista. Digital. Perquè els calés no sobren, precisament, si ets jove. Ni si ets escriptor. Ni si ho combines. En fi.

Ahir, que era dijous, a Ca Revolta, a València, van presentar l’antologia de textos gargotaires que han passat al format, diguem-ne, analògic. I va ser una festa preciosa. Perquè hi van fer comparèixer Estellés, Rodoreda, Ovidi i Llull (brutal, la veu del savi Ramon en diàleg incomprensible i molt místic amb el present). Per la música i les veus i l’acte acurat i amè (per fi!). Per l’alegria pura de sentir i voler i alçar literatura. I de fer-ho amb ganes. Sense demanar permisos. Amb el pic d’arrogància que cal si ets jove i escriptor i del País Valencià.

Vigileu-nos, clamen en forma de citació i d’avís i de somriure. I a fe que ho farem. No pas per por: amb esperança.

Sóc mitòmana. No pas en general, és clar: per a fets o personatges concrets, però sóc mitòmana i ho reconec. He entrat aguantant l’alè a les estances Borja, he anat a aquell cafè de París per veure-hi reflectida l’ombra de la Beauvoir, coses així.

I un dia, un estiu, quan per fi en vaig tenir possibilitat, vaig pujar a Romanyà de la Selva a trobar-hi Mercè Rodoreda. Les seves passes, vull dir: la casa que s’hi havia fet, el jardí, els boscos del voltant, el dolmen. És allò de caminar a poc a poc i recordar-li les evocacions, retre-li homenatge, jo què sé. Rodoreda.

No sé com deu anar el tema d’hereus i demés ni si en aquest cas la qüestió amaga, com passa sovint, històries truculentes, però el fet és que acostar-te a la casa que ella tant s’estimava fa que et cagui l’ànima als peus: és tancada i barrada i deixada estar, amb el tros de bassa sec i trencat i els arbres que et miren i les fulles que tremolen per fer-te dir que com ens hem de veure.

Amb tot, la deixadesa no aconsegueix desfer la màgia: allà hi vivia, hi escrivia, la Rodoreda! Allà s’hi imaginava potser els vegetals salvatges, els països impossibles de l’esplèndid Viatges i flors (el llibre que, deia, salvaria d’un incendi, si, dels seus, només en pogués triar un).

Quan vaig trobar aquell veí, per tant, encara em durava l’embadaliment. Amb el detector de forasters connectat, suposo, el personatge d’edat incerta, ben pentinat, planxat i antic, es va encarregar ipsoflàuticament d’informar que l’havia coneguda, que son pare o son oncle o no recordo qui li regava les plantes quan ella era a fora i coses per l’estil. Res de nou a l’oest. Només que, de seguida, l’homenet es va desbocar. I va arrufar el nas. I va deixar anar, sense immutar-se, que sí, que diuen (diuen!) que era bona escriptora, però que no expliquen

1) que era antipàtica

i, sobretot, 2) que era una mala mare.

Pausa dramàtica.

Una mala mare.

Vet aquí tot el que aquell personatge refistolat volia dir al món sobre una de les veus literàries més potents de l’Europa del segle XX.

Si Rodoreda hagués estat un home, ni hi hauria pensat, en els seus fills.

Però encara estem així.

–Viatges i flors (Labutxaca, 2007)
Autora: Mercè Rodoreda-

 (publicat a La Veu, 26-03-2015)