IB3, la televisió pública (o autonòmica per no sortir de la correcció) de les Illes Balears, amb l’arribada de la TDT desplegà una campanya, que encara manté, tot demanant al televident de l’arxipèlag que posàs –que posi- “IB3 al 3”. El primer cop que em vaig topar amb aquesta falca publicitària vaig pensar que s’havien
Carme Riera ha estat designada pel Govern de les Illes Balears Escriptora de l’Any, (www.escriptordelany.com) una figura que encetà l’any passat Baltasar Porcel i que té com a finalitat, a més de difondre l’obra de l’escriptor elegit, impulsar la lectura, essencialment. Per al coneixement i difusió de l’obra de Carme Riera, per al primer trimestre
La badia convida a escriure de dret per no perdre la calma, que es fica com les xeringues en els cossos i les coses. Una sirena esplèndida que emergeix ran del far i que no porta cap bona notícia interromp la pensada de qui escriu per espantar solituds i altres presències incòmodes; espectres descambuixats i
Seixanta mil persones moren en el món diàriament de fam. Segons Arcadi Oliveres, que anit era a Palma per parlar de les relacions Nord-Sud, aquesta dada esgarrifosa converteix la fam en el primer problema mundial a resoldre. La FAO, explicà Oliveres, el 2008 posà preu a l’eradicació de la fam: creant un fons d’emergència en
Dilluns dia 11 s’apagà la televisió analògica i s’encengué la digital. Deia Gabriel Bibiloni el diumenge passat que aquesta extinció no era cap problema, tanmateix. Per ell, “el problema és que no hi haurà apagada digital”. I val a dir que és ben substanciós el qüern d’elements que, així, de cop, se m’acudeixen per fer
Tot allò i aquell que ens coneix hauria de fer una pausa -pot ser brevíssima- per recordar-te, Xima. La nostra existència ja acumula excessives absències per no caure en el compte que la vida, quan vol, és prou cabrona. D’acord, cusseta, no em deixaré endur per la ràbia, però convindràs que tantes morts són massa
Ompliria d’oliveres i ullastres aquest horabaixa escatat de núvols per distreure els neguits que, com més va, més s’envaneixen. Faria vibrar l’oratge quiet amb la dolçor compromesa de l’oboè si amb ell pogués retornar la mirada ardida a la cussa que des de fa catorze anys em custodia manuscrits i lectures. S’apaga lentament però sense
Des d’ahir, Josep M. Llompart (Palma, 1925-1993) és fill il·lustre de Palma. Més enllà de les consideracions personals que sobre honors d’aquesta índole es puguin tenir, coincidesc amb Tomeu Martí que aquest nomenament dignifica tant Llompart com honora aquells qui han decidit distingir-lo. En l’exposició dels motius que justifiquen l’alt reconeixement, la seva producció literària,
La dona de fer feines ha matinat, avui, i li agrada anar fent sense destorbs; i jo en som un, per ella i el seu quefer, perquè, com un ca gros, som pertot fent nosa. És santa Coloma, avui, que comparteix dia amb sant Silvestre. Ma mare, que ho nom, Coloma, sol dir que els
Anit, al Teatre Principal de Palma, l’Obra Cultural Balear va fer el seu acte central de commemoració de la Diada del 31 de Desembre: l’estrena de l’espectacle artísticomusical Protocol Estendard. El muntatge va ser encarregat per l’OCB a Francesc Ribera, “Titot”, músic i activista cutural, que n’escrigué expressament els textos i el dirigí. Protocol Estendard
Nadal de 2009, a les 19 hores i setze minuts, quan la fresca torna a aparèixer després d’un matí ple a vessar de llum blava i som a casa, altre cop, havent dinat amb la família a la llar dels prodigis. Massa tard per fer la migdiada, que després sent el cap com un timbal,
Cas Concos dels Cavallers és un llogaret que sempre fa bé passejar-hi. A mig camí entre Santanyí i Felanitx, té el do d’obrir parèntesis –i claudàtors- ben profitosos al temps i als empaits de la pressa més absurda; la que et desplaça de les històries que més et concerneixen. Les veus t’arriben a cau d’orella
Som molts els amics, coneguts i saludats que anam cloc/cop-pius per tot allò que s’esdevé a ca nostra. Trontollen governs i vergonyes públiques, i quan esperes alguna reflexió assenyada dels qui més han de dir i fer en aquest desgavell poc edificant, qui més qui menys en fuig per la tangent o se n’escapoleix ben
El doctor Joan Veny acabà d’anotar quelcom amb lletra precisa de lexicògraf en un foli i en acabat li costà trobar el tap del bolígraf. En recobrar-lo entre el plec de la carpeta i els folis, li vaig dir que el meu padrí, que aprengué a distingir les lletres de molt gran, a aquell objecte
Joan Veny i Clar va néixer a Campos, Mallorca, l’any 1932. Lingüista, dialectòleg i investigador, és catedràtic de filologia catalana de la Universitat de Barcelona. Es va doctorar en filologia romànica el 1956. Juntament amb Antoni M. Alcover (que morí el mateix any que ell naixia) i Francesc de B. Moll forma la tríade dels