marginàlies

La badia convida a escriure de dret per no perdre la calma, que es fica com les xeringues en els cossos i les coses. Una sirena esplèndida que emergeix ran del far i que no porta cap bona notícia interromp la pensada de qui escriu per espantar solituds i altres presències incòmodes; espectres descambuixats i portells a les dents que s’enriuen d’ell amb una descaradura impròpia d’elements fantasmagòrics. La vida en una paraula, és a temps de dir abans que l’ensopiment el reti. La vida recercant paraules, geografies de mots envaïdes per la descurança o el menyspreu. Se sent saltironejar moltonerament la sang, qui mira d’escriure tort per anar cap dret a la recerca d’un raig de sol que encara ha de ser parit. És infantil, l’ànsia, pensa mentre es frega les temples i acomoda com pot el mareig.

I pot ser estúpida, insisteix en veure sortir un veler de la rada. La badia no pot acceptar mai la trompeteria per aprovar la sensatesa que avia, anota en el seu quadern. Seria un insult, subratlla. Clarent com l’odi, retola en vermell.

La teva terra segada
no espigolaràs;
la teva vinya vermada
no recercaràs:
grans i espigues deixaràs
per la gent desheretada.

Ho deixà dit Joan Alcover i fa dies, des que ho rellegí, que hi pensa amb insistència. I pensa amb els seus escrits desheretats, amb els versos blanquinosos que no acaben de treure cara, en la colla d’apotegmes que van d’un racó a l’altre de l’estudi sense fer-ne ni brot.