marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
25 de novembre de 2009
2 comentaris
DE VIROLLES, LLENGUA I PÀTRIA
El doctor Joan Veny acabà d’anotar quelcom amb lletra precisa de lexicògraf en un foli i en acabat li costà trobar el tap del bolígraf. En recobrar-lo entre el plec de la carpeta i els folis, li vaig dir que el meu padrí, que aprengué a distingir les lletres de molt gran, a aquell objecte li deia virolla. I em féu a saber, amb somrís noble i mirada múrria, que no anava gens desencaminat, el padrí. Em vaig guardar com de caure, així mateix, de dir-li que també em deia que era molt virolla, quan em veia aturadot davant qualsevol contingència. Anècdotes a part, va ser un plaer, anit, escoltar-lo en la cloenda de les jornades “L’encant de la llengua” que s’han fet a Palma en honor seu.
La veu dels savis i erudits mai no cansa i, a més, encomana coratge. Ens digué el doctor Veny i Clar que la seva pàtria és la seva parla, raó per la qual s’esmerça a conèixer-la, a seguir-li el fil, a envigorir-la en la mesura que pot. És així que la seva pàtria també és passió, un fervor que té molts anys durant els quals no ha minvat gens, ans al contrari. Sols així s’entén l’afany amb què treballa i traülla pels nostres mots, la tenacitat amb què els llustra, l’afecte amb què els diu. Ens parlà dels enemics, d’aquest parlar nostre, dels externs i dels interns; dels que fan molt, des de fora, per lesionar-lo, per afeblir-lo, per exterminar-lo i dels que, de dins, fan poc o res per evitar aquests tropells. En la diversitat dels seus parlars, es fonamenta la llengua catalana, vet ací la cosa, ens digué; i que s’han de preservar aquests dialectes amb la mateixa intensitat que ens hem d’afanyar per aconseguir un registre formal –o estàndard- ben sòlid que en prestigiï l’ús ordinari en tots els àmbits. La llengua com a pàtria i matriu, Déu n’hi do! Quedà clar, en haver sentit Joan Veny, que referint-nos al català i en la peremptorietat de fer-lo sentir arreu, de fer-lo necessari on sigui del seu domini, no ens en podem fotre de la virolla.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…que se sentia, anys enrere. Ara -pens- que no se sent, o poc. He perdut sa virolla, ets un virolla. Meravellosa paraula, el significat de la qual no és tan sols en el diccionari, sinó en algun plec de la memòria, com totes les paraules apreses en la vida real abans que en qualsevol llibre (Tocant a àquest punt, nosaltres hem aprés les paraules en la parla dels padrins, no als llibres). Pens que és per aquest motiu que hi ha paraules que mos fan (re)viure, com si estiguessin vives en algun lloc perdut en la immensitat d’una consciència que té a veure amb aquesta idea que és la pàtria. Sí, hi estic d’acord amb el senyor Joan Veny…Tot i que, cada vegada més, pens (sent) que la pàtria és un reducte personal…gairebé íntim, gairebé intransferible…