marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 de gener de 2010
0 comentaris

DIU JM LLOMPART

Des d’ahir, Josep M. Llompart (Palma, 1925-1993) és fill il·lustre de Palma. Més enllà de les consideracions personals que sobre honors d’aquesta índole es puguin tenir, coincidesc amb Tomeu Martí que aquest nomenament dignifica tant Llompart com honora aquells qui han decidit distingir-lo. En l’exposició dels motius que justifiquen l’alt reconeixement, la seva producció literària, d’una banda, i les seves aportacions capitals al
coneixement i difusió de la literatura catalana, per altra, han estat definitives. No obstant, de Llompart també cal atendre -i molt detingudament- el seu afanyat, constant i decisiu treball de conscienciació nacional; la seva coherència extrema; el seu ferm activisme per recuperar l’ús i prestigi de la llengua pròpia, i per fer preeminent la cultura catalana.

Llompart, a més de ser president de l’Obra Cultural Balear del 1983 al 1987, va ser l’impulsor i primer president de la Federació Llull (integrada per Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear), entitat fundada al Castell de Bellver el 23 de juny de 1990; enguany farà vint anys clavats, per tant. Per això, per  acabar de fer més ple aquest reconeixement, hom creu que caldria engegar l’edició de les seves obres completes. Així, podríem reunir tant la seva creació literària, l’àmplia producció assagística sobre literatura catalana i les seves aportacions al que podríem dir discurs nacional. I ja que hi som, seria doblement bell que la primera aportació a aquestes obres completes pogués aparèixer l’any vinent, que celebrarem els cinquanta anys de la primera proposta poètica de Llompart, “Poemes de Mondragó”. En aquest primer dia de l’any, pensant en tot això, en homenatge a Llompart i com a recordatori per a desmemoriats, torxa per a confusos i estendard per a enaltidors de la servitud, una de les seves reflexions contingudes a l’apartat “Països  Catalans?” inclòs en el llibre “Països Catalans, en plural”, a cura de Damià Pons i editat per Moll el 2005:

 L’horitzó de la cultura es va eixamplant, no per tancar-se ni per contradir-se, ni per dibuixar-se a còpia de rebuig, sinó ben al contrari, per sumar, per integrar i harmonitzar varietats i matisos dins àrees cada cop més vastes, cada cop més riques, com si fossin cercles concèntrics a partir de l’horitzó més immediat, i
fIns i tot més íntim, de l’ésser humà. No tinc cap escrúpol de dir que existeix, per exemple, una cultura manacorina, definidora d’una identitat local, i que aquesta cultura, precisament perquè és manacorina, s’articula dins una altra àrea més ampla: la cultura mallorquina, que defineix una identitat comarcal.
I que aquesta cultura mallorquina, precisament perquè ho és, mallorquina, s’integra a la vegada dins una altra àrea més ampla: la cultura de les illes Balears, signe d’una identitat que podem anomenar regional. I que aquesta cultura de les illes Balears, troba acollida dins una altra àrea encara més ampla: la cultura dels Països Catalans, que dóna forma plena i definitiva a una identitat nacional. I encara aquesta cultura dels Països Catalans, precisament perquè és dels Països Catalans, s’integra al seu torn dins cercles cultural més v vastos: dins la cultura mediterrània, i, a partir d’aquesta, dins la cultura europea, definidores totes dues d’identitats supranacionals.

No val fer trampa amb aquest successiu desplegament de l’horitzó de la cultura: els edificis cal començar-los pels fonaments i no per la teulada. Trencau una sola baula de la cadena i se us haurà esgarriat la vostra identitat pròpia; prescindiu d’una sola de les àrees culturals que us pertanyen i caureu dins la més profunda incoherència: haureu deixat d’ésser qui éreu. Recordem en aquest punt la il·luminadora amonestació de Joan Alcover: “Voleu triomfar fora de Catalunya? Siau catalans. Voleu ésser universals? Conservau l’aire de  família”.
Aquell aire de família, podem afegir, que és signe identificatiu de la plena i
completa identitat nacional, l’encuny de la nacionalitat.

El concepte de nació és identificable, per tant, amb el concepte de
cultura, donant a aquest darrer terme l’abast ampli, antropològic, que hem tot
just esbossat. Les fronteres d’una nació seran, en conseqüència, delimitades
per la pròpia cultura, i l’espai físic, territorial d’una nació coincidirà amb
les fites dins les quals aquesta cultura es realitza.

 

[…]

 

La llengua és
l’element bàsic de cohesió, l’eix al voltant del qual s’estructura el fet
cultural, i ella donarà, en principi, el criteri fonamental per a dibuixar en
l’espai el contorn d’un context nacional. En principi, la nació arribarà fins
allà on, naturalment i sense solució de continuïtat, l’idioma arriba.

 

[…]

 

Per tal de
destruir la identitat nacional dels Països Catalans, el camí més planer és
enderrocar la paret mestra que els sustenta, la llengua que els és comuna,
esmicolant-la, migpartint-la, dialectalitzant-la.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.