Cas Concos dels Cavallers és un llogaret que sempre fa bé passejar-hi. A mig camí entre Santanyí i Felanitx, té el do d’obrir parèntesis –i claudàtors- ben profitosos al temps i als empaits de la pressa més absurda; la que et desplaça de les històries que més et concerneixen. Les veus t’arriben a cau d’orella i les passes a penes freguen en terra per no fer fressa. I si, a més, vas a dinar al restaurant de Son Terrassa, el benestar et fa tocar amb un dit al cel, gairebé.
Aquest dilluns constitucionalment festiu ha arribat amb prou claror. La nuvolada poc densa, esblanqueïda, no impedia que el sol enlluernàs a estones. Tot acompanyava, per tant, perquè “Tiu” fes el camí amb nosaltres. No he trobat millor moment per escoltar el seu recent “Sopeta de brou”, que aquest viatge concarrí -així es diuen els de Cas Concos. I m’ha agradat per treballat, per creatiu i per apuntar directe al gaudi i a la desimboltura més ben parits.
La veu de Tiu és falaguerament envolupant; i clara, convincent. I els instruments essencials, efectius. Els verds nous de la tardor desafiaven les pales llustrades de les figueres de moro quan sentia “Sopeta de brou”. Tanmateix no m’ha acabat de fer la versió de l’aturat valldemossí; m’ha dit poc “s’Arenal” i en canvi m’han engrescat força el “Romanç de na Catalina” i “Pa de cada dia”. I m’ha entendrit –som així de clec!- “Somni petit”, la cançó que clou el treball: “… t’has decidit per un somni ben senzill. Que aquesta hivern faci una nit d’estiu…”.
Havent dinat, hi hem tornat. Anàvem per la carreterona de Cas Concos a l’Alqueria Blanca –quanta mansuetud a banda i banda de via!- i fregant la Penya Bosca sentíem l’olor de la “Cafetera”: “Sa Nespresso és una moda i… passarà”. Bona teca, ves! No embafa, ans al contrari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!