marginàlies

Tot allò i aquell que ens coneix hauria de fer una pausa -pot ser brevíssima- per recordar-te, Xima. La nostra existència ja acumula excessives absències per no caure en el compte que la vida, quan vol, és prou cabrona. D’acord, cusseta, no em deixaré endur per la ràbia, però convindràs que tantes morts són massa somada per mans i cames tan poc vigoroses com les nostres. Que fossis una cussa, evidentment no et converteix en buit menor. Pot ser que siguis una mena de cavorca sense cap paraula, però no puc passar per alt les nombroses vies d’afecte que obrires en els nostres mapes muts i emotius.

Vigilant-te el trànsit durant tota la nit, a més d’exhaurir paraules i amanyacs que has pres amb una amatença no gens canina, t’hem repetit fins a l’avorriment que has estat, per ventura, el millor
agent humanitzador de la colla. Antropomorfitzar-te no ens costà gens: et sobrava marraneria i astúcia per fer-nos creure que podíem comptar amb tu per deliberar qualsevol afer.

Passaven pocs minuts de les nou quan te n’has anat en pau i pacificant. El dia t’ha volgut retre homenatge i el sol no ha lluït en tot el matí. La clapa de llum intensa de la cambra que aprofitaves diàriament ha estès una paleta de grisos, com la llepada obscura que et destacava les anques.

Els Reis? Quin sarcasme!