M’ha paregut trobar les arrels de la mar a la falda del Puig de Son Poc. I, en el jardí de cal poeta, he vist el tumult anguniós de les aigües noves de l’estany amb brollador provocat per la hiperactivitat mai vista de l’únic peix vermell que l’habita. I mentre el peix sonat enfureix l’aigua,
Un vell amb aire professoral està assegut a una taula arrecerada del bar contigu al cinema. No té aspecte d’asilat, però el seu posat almoina companyia. Veu entrar una parella jove, que observa discretament fins que s’asseuen a la taula del costat. La jove para esment al plat de natxos que està a punt d’acabar-se
L’Editorial Moll enguany fa setanta-cinc anys, una efemèride que depassa en molt l’exclusiu àmbit privat, no debades aquesta empresa fundada per Francesc de Borja Moll (Ciutadella de Menorca 1903-Ciutat de Mallorca 1991) ha enarborat des del seus remots inicis -i amb una tenacitat envejable, a prova dels soscaires més terribles- l’ardorosa tasca de divulgar, dignificar
Ahir dia 20, el Parlament de les Illes Balears aprovà per unanimitat una proposició presentada pel Grup Parlamentari Bloc per Mallorca i PSM-Verds, per modificar la Llei 52/2007, de 26 de desembre, de mesures a favor dels qui patiren persecució i violència durant la guerra civil i la dictadura. Amb ella, s’insta l’Estat a fer
No hi ha caben caramells, en aquesta estança mesella d’àcars i peixets (els Lepisma saccharina) que tenen predilecció pels textos que més estim. Són mals d’esvair, aquests insectes tisanurs, i per això, ells i jo, hem signat un pacte per evitar que els elements químics més contraris a la seva natura empastifin el cau: els
Despús-ahir, dia15, se celebrà el seixanta-novè aniversari de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. A manera d’homenatge, aquest mateix dia comprava el text “Crònica d’una infàmia. El procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques”, que acaba d’editar l’editorial Moll, que enguany celebra també el 75è aniversari. N’és el curador
Ahir, ran de mar, s’hi estava bé. Feia la calor suficient per notar l’aire, que tenia més juguera que ganes de despentinar madones estirades i fer volar capells ridículs a estrangers encervesats. A Cala Deià hi havia un genter, com si l’estiu encara pervisqués, tot i que comptats nedants: la bandera groga fa l’efecte dissuasori
La guerra és un bon negoci i considerada una art, en el sentit que combina preceptes i regles per fer-la ben feta. Ja sé que les guerres d’avui tenen poc a veure amb les d’antany; que han evolucionat; que, darrerament, han pres el gust a fer-se preventives i a no discriminar la soldadesca dels civils,
Demà farà dos anys, dia per dia, que Toni Roig i Sierra morí sobtadament deixant estabornits i desconcertats els que estimam el nostre país fet d’illes i els altres dominis catalanescos. D’aleshores ençà, per fer més passadora la faltada que ens fa, acudim a les seves cançons, al seu “Temps de revolta”, la darrera obra
Iván Cortés, un jove mallorquí, ha denunciat que va ser copejat per la guàrdia civil a l’aeroport de Palma, el passat dia 7 d’agost, per haver-s’hi dirigit en català (http://www.ocb.cat/index.php?noticia=720). El relat que Ivan fa dels fets crida la indignació i quelcom més: evidencia que l’aversió al català, lluny de recular com caldria en una
Arribàvem amb molt poc aire a la mitjanit, ahir, a ses Voltes de Palma, i els Manel ens convidaven a incorporar noves corrandes a la seva parella estable. Vora meu, uns nins que devien rondar els deu anys –som molt mal endevinador d’edat- cantaven totes les cançons amb un entusiasme gens sospitós. I un poc
“He vist que l’esperança gairebé mai no va lligada a la raó; està privada de sensatesa, crec que l’engendra l’instint”. Així s’expressa per carta al seu fill una doctora russa jueva en ser confinada en un ghetto durant la Segona Guerra Mundial i veure com responen els confinats al final que s’ha decretat per ells.
Vinc de l’eternitat, de l’altra vida; de seguir les cuites de fantasmes afamats i de compartir les vicissituds d’un grapat de donzelles malaltes d’amor. Vull dir que acab de llegir “El pavelló de les peònies”, de Lisa See, obra que pren el nom a l’òpera xinesa escrita per Tang Xianzu el 1598, creació que, encara
Dir que Antònia Vicens és una de les creadores més meritòries dels darrers anys, no és cap gosadia. Tampoc no ho és afirmar que la seva escriptura s’enrosca al lector a la primera; que sedueix amb eficàcia màxima. Amb aquestes clarícies provades tampoc no és gens arriscat asseverar que “Lovely”, la primera incursió de la
De la pel·lícula de la directora turca Yesim Ustaoglu “Pandora’nin kutusu” i de les diferents relacions que presenta, la del nét i sa padrina per mi és la més captivadora. Tot un repte, acarar dos estranyats per raons oposades i que no eludeixin el contacte. I se’n surt bé, del desafiament, Ustaoglu. Del seu alienament,