marginàlies

Nadal de 2009, a les 19 hores i setze minuts, quan la fresca torna a aparèixer després d’un matí ple a vessar de llum blava i som a casa, altre cop, havent dinat amb la família a la llar dels prodigis. Massa tard per fer la migdiada, que després sent el cap com un timbal, i massa de jorn –acabam d’iniciar el téntol laboral- per posar-me a desar el despatx, torn a una de les lectures preferides, El Decameró. I retorn a la novena novel·la de la quarta jornada, la dels amors de la muller bella de mossèn Guillem Rosselló i el cavaller Guillem Guardastany.

La bella dona acabarà cruspint-se el cor de Guardastany, que el seu home, havent-li-ho arrabassat, li servirà en safata d’argent. “… No em meravella pas que us hagi agradat mort el que viu us agradà més  que res”, respon Guillem Rosselló a sa dona en saber que el cor primmiradament guisat com si fos part de senglar li ha agradat força.

No sé perquè m’atrau tant, aquest relat. Per ventura el penediment de mossèn Guillem Rosselló; o la determinació de sa dona… I tornant a les espirals mai no closes, em trob escrit a llapis a la pàgina següent, la del començament de la desena novel·la: “Vaig a veure l’àngel i em  trob a molta gent fora de lloc; fora de joc. Gent precipitada al foc”.

Què llamps volia dir? Maleesc la meva burreria de no datar la pensada.