Dinar de feina amb gent de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Mentre fem temps perquè arribi tothom se m’acut parlar del llibre “Tor. Tretze cases i tres morts”, de Carles Porta, escrit arran de la investigació que va generar un “30 minuts” dedicat al tema. Els pregunto si han pensat de comercialitzar en
ACCEDIREU A LA PÀGINA PRINCIPAL DE "TOTXANES, TOTXOS I MAONS" FENT CLIC AQUÍ. Una de les novetats agradables que m’ha portat el nou any ha estat veure la incorporació a la parròquia de blocaires mesvilagüepencs d’Agustí Pons, home de llarga experiència professional com a periodista cultural i amb una interessant bibliografia com a narrador, poeta
Drapaire com sóc de mena aquests dies faig festa major amb la publicació als diaris i revistes de suplements que apleguen els esdeveniments més notables de l’any que agonitza. Passat festes els posaré en un sobre gran i cap a l’arxiu. Aquest estiu, que m’he dedicat a classificar tots els papers de casa, he endreçat
Només un apunt ràpid per dir que acabo d’assabentar-me que la meva crítica es publicarà en el suplement de demà passat i tal com va sortir del meu ordinador. Si a algú no li fa peça el que s’hi diu, doncs, les culpes a mi.
(La sèrie comença aquí) El dia que algú, amb prou temps i humor, es dediqui a fer l’inventari de tots els escriptors, crítics, pensadors, periodistes i altre bestiar de ploma que ha col·laborat en el suplement de cultura de l’Avui al llarg dels seus setze anys d’existència li sortirà una llista que farà petit el “Qui és
És curiós. Cada vegada que explico a algú que entre les meves perversions particulars figura la de dedicar-me a la crítica literària una de les primeres coses que em pregunten és com m’ho faig per triar els llibres sobre els quals he de parlar i els que no. La meva resposta sempre és la mateixa:
Llegeixo amb alegria que Vicenç Altaió -bon amic, company de feina, intel·lectual inquiet i persona amb un merescut prestigi per la seva llarga trajectòria sempre relacionada amb les avantguardes artístiques del nostre país- acaba de guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés. Un fet que, a part de la seva transcendència literària -l’Altaió és bo i, per tant, el seu llibre
M’arriba al despatx un voluminós sobre que estava esperant. Són les galerades de “Pasiones romanas”, la novel·la de Maria de la Pau Janer guanyadora del premi Planeta, ja famosa abans de sortir al carrer (potser es tractava d’això). Quatre-centes cinquanta pàgines que ocuparan la meva lectura del cap de setmana -sort que, com cada any per aquestes
Ahir vaig passar pel davant de les obres de la nova biblioteca de la plaça de Lesseps i em vaig trobar amb l’agradable sorpresa de veure incrustat ja a la façana de manera definitiva el rètol que identifica l’edifici amb el nom de l’escriptor Jaume Fuster, un dels valors més interessants de la nostra literatura,
Tot i el bon temps -i la idea inicial d’anar al matinal de l’Icària per veure l’últim Coixet- l’A. i jo hem acabat agafant-nos el diumenge per la banda de la mandra. Vull dir que no ens hem mogut de casa tret del trajecte de bon matí fins al quiosc de Sanllehy a buscar diaris
Després de tanta tonteria mediàtica combinada amb considerables dosis de decrepitud senil com hem hagut de suportar aquests darrers dies (ep, no us confongueu, malpensats: parlo dels premis Planeta), em sembla digne de remarca l’article que Maria de la Pau Janer publica avui en la seva secció diària “Des del molí” al diari Avui. Val a
Tot el patètic seguit de declaracions, contradeclaracions i picabaralles que hem conegut aquests darrers dies a propòsit de la baixa qualitat de les obres presentades al premi Planeta em referma en una teoria meva que ja he exposat en diverses ocasions. Una teoria que, mal m’estar el dir-ho, com més va més encertada la trobo: la feina
Una companya que tinc a la feina i que és una rata d’hemeroteca em diu que no fa gaire li va passar per les mans una revista literaria en castellà bastant recent que dedicava un article de tres pàgines a l’escriptor berguedà Ramon Vinyes (1982-1952). El mèrit de la troballa és que la noia em jura per tot el
Quin plaer! Acabo de llegir “Una discreta venjança”, el recull de contes que Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924) ha publicat recentment a Edicions 62. N’he d’escriure la crítica per al suplement de l’Avui, cosa que faré sens falta aquesta mateixa tarda. Ara, però, aquí, només vull deixar constància del meu entusiasme tirant mà d’una frase que sovint emprem
Entre les moltes meravelles que he recuperat aquest agost tot remenant papers antics hi ha el dossier de l’escandalera que es va muntar l’any 1996 a propòsit dels mereixements, o no, de Josep Carner per formar part del canon literari del segle. Val a dir que no el tenia gaire lluny de la carpeta amb