El dia 8 d’octubre de 1989, avui fa exactament quinze anys, va sortir publicat el meu primer article de crítica literària a la premsa. Va ser al suplement de l’Avui i parlava del llibre "Conduint tota la nit", de Rafael Vallbona. Feia molt poques setmanes que les pàgines de llibres de l’Avui s’havien independitzat i havien adquirit personalitat pròpia en format de suplement. Puc dir, doncs, amb molt d’orgull que sóc un veterà de la primera hora. (n’hi ha més)
Amb quinze anys es veuen passar moltes cares i el "suple" no n’ha estat pas una excepció però, si la memòria no em falla, diria que els pioners que encara continuem al peu del canó i fidels a la mateixa causa som David Castillo, àlies "Big Boss", Màrius Serra, enigmista nacional d’Alexandria, Andreu Sotorra, especialista en infantil i juvenil, i jo que faig el que puc i em deixen.
Des d’aquell llunyà octubre de 1989 no només mantinc la fidelitat a l’Avui -on ja porto publicats més de 450 articles- sinó que la freqüentació de les seves pàgines ha estat la plataforma que ha fet possible que se m’obrissin les portes d’altres mitjans, publicacions i iniciatives. Un motiu més de reconeixement al diari per part meva. Els qui em coneixen saben que no he anat mai per la vida amb el posat de "crític literari saberut i diví" (sóc aparellador, jo, com saben molt bé els qui segueixen aquestes "Totxanes…" des del començament. Un aparellador lletraferit, si ho voleu, però els orígens són els orígens i ben orgullós que me’n sento, què passa?). No acostumo, per tant, a freqüentar els pessebres literaris del país (em guanyo la vida d’una altra manera, jo) i la meva alegria més gran és veure que, si mai em perdo en alguna festeta llibresca, la majoria de la gent no coneix la meva cara i puc passar ben desapercebut.
Tot això, però, no em va privar en el seu moment d’entrar en el cercle de jurats, presentacions de llibres, pròlegs, cursets, lectures editorials, etc. que l’ofici sembla que porta associades. Activitats que vaig intentar dur a terme amb la màxima dedicació i competència que Nostre Senyor m’ha donat i que des de fa dos anys -i per raons que ara no vénen al cas- he anat abandonant fins a centrar-me en el meu espai de comentarista de llibres en el suplement de l’Avui i en les pàgines de literatura catalana de la revista "Qué leer".
Encara que no ho sembli, no tinc gaire tirada a les declaracions solemnes. Crec que, en tot cas, si se n’han de fer, han de fer-se quan toca. I en aquest petit i particular aniversari que avui celebro em sembla que sí que toca. Puc dir -i ho dic, doncs- que després d’aquest temps em sento summament orgullós de formar part del millor i més complet suplement de llibres que es publica a la premsa dels Països Catalans. Un suplement que, a més a més de ser el millor, és l’únic que tracta amb la suficient amplitud, respecte i dignitat la literatura catalana. Ço és (i per si algú té algun dubte sobre el tema), la que s’escriu en la llengua pròpia del país.
En principi m’havia proposat ser breu però veig que no me n’he sortit. En tot cas, si no he estat concís sí que he estat sincer. M’aturo ja, doncs. I als que hàgiu resistit fins aquí us deixo amb un text que vaig escriure fa un any com a introducció d’un llibret editat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i dedicat als Premis de la Crítica. Me’l vaig plantejar com una espècie de manifest-ideari sobre com veig aquest curiós i fascinant ofici de comentar públicament llibres i puc dir que avui, dotze mesos després, continuo pensant exactament el mateix.
Si us pica la curiositat només cal que feu clic aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!