Ja sé que l’infern està empedrat amb bons propòsits. També sé que un mal moment el pot tenir tothom. Que tots ens equivoquem. I que ningú és prou pur com per llançar la primera pedra. I etc. Però per poc que pugui evitar-ho, per poca lucidesa que em quedi, per poc control que pugui exercir
La primera persona a qui vaig sentir, fa una pila d’anys, la dita que més val caure en gràcia que d’un cinquè pis va ser la meva àvia Juanita, que es veu que per segons quines coses tenia un geni molt especial. No sé exactament quin estrany mecanisme d’associació d’idees se’m va activar però el
Faig una ullada a la pila dels llibres que han arribat a casa en els darrers sis o set dies i déu n’hi do la patxoca que fan. Hi ha el tercer volum de l’Obra Completa de Jacint Verdaguer; la traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano d’”Els viatges”, d’Ibn Battuta; l’antologia de narracions escrites a
Renoi, això dels Blocs és una meravella. Vas escrivint les teves coses (amb la intenció, és clar, que et llegeixin)… i, sí, resulta que l’invent funciona!. I, com a prova, de tant en tant t’arriben per les vies més insospitades testimonis i reaccions de la gent -coneguda o anònima- que hi ha a l’altra banda de
Rebo un correu electrònic de l’editorial El Acantilado en el qual se’m convida a la roda de premsa de presentació d’"El contorno del poema", el magnífic llibre de Pere Ballart que fa set anys Quaderns Crema, l’editorial germana d’El Acantilado, va editar en la seva versió original catalana. (n’hi ha més) Tanmateix, en cap punt
“Un intel·lectual és una persona per a qui els problemes polítics són problemes morals”. Frase de Max Aub que tanca “Lawn Tennis”, el magnífic recull de narracions de Salvador Company (València, 1970) publicat recentment per l’editorial Moll.
D’acord, a Guadalajara la constant presència de l’escriptor Juan Goytisolo en els actes de més rellevància era deguda al fet de ser el guanyador del “Premio de Literatura Latinoamerica y del Caribe Juan Rulfo”, instituït per la Universitat de Guadalajara i, per tant, era totalment aliena a la voluntat de la part catalana de l’organització. (n’hi ha
Aquesta vegada no m’ho ha dit ningú, que ho he viscut jo directament. Fa uns deu dies en un poble costaner bastant proper a Barcelona es va celebrar una conferència-col·loqui sobre les sempre difícils relacions entre els llibres i la televisió sense que ningú -ni el presentador, ni el conferenciant, ni cap dels nombrosos assistents
Suposo que no faig cap descobriment si dic que una de les característiques que més percebem els barcelonins és que el nostre Ajuntament és una formidable maquinària de propaganda i autobombo, l’imperi dels publicitaris i dels comunicadors. Per això em va sobtar tant que el dia de la famosa rua de Carlinhos Brown pel passeig de
Com cada any per aquestes dates els que ens dediquem a parlar de llibres en els papers vivim immersos en la síndrome de Sant Jordi. Presentacions de llibres, reunions de jurats, articles sobre les novetats editorials, declaracions diverses i altres “bolos” per l’estil s’acumulen en l’agenda d’aquests dies en aparença encara llunyans, però no, de la festa
“De què ens serveix envellir / si tanmateix recordam?” “L’endemà de mai”, poema extret del llibre “Memòria fòssil” (Edicions del Salobre. Port de Pollença, 2005). L’autor es diu Bernat Nadal, va nàixer a Manacor el 1950 i, segons la solapa, ha escrit uns quants llibres més. No he pogut enllaçar amb la seva fitxa del “Qui és qui” perquè, estranyament,
Tal com prometia dies enrere reprodueixo íntegrament l’epíleg del llibre “Càlcul d’estructures”, del poeta Joan Margarit. Un exercici d’intel·ligència, idees clares i sentit comú dissortadament no tan comú en els temps que corren. Paladegeu-lo, que no hi ha ni un mot sobrer. “En el pròleg al primer volum de la meva poesia completa, “Els primers freds”,
Sempre m’ha interessat la poesia de Joan Margarit. Bé… la poesia i la seva trajectòria professional com a arquitecte especialitzat, curiosament, en la part més prosaica de l’ofici: el càlcul d’estructures. Una especialitat que a mi, quan estudiava aparellador, em fascinava tot i que després no m’hi vaig poder dedicar a fons. De fet, el meu primer contacte
Intervinc en el Taller de Lectura que organitzen Òmnium Cultural i la Fundació Enciclopèdia Catalana. Hi faig dues sessions d’un parell d’hores cada una dedicades a l’obra de Joan Francesc Mira, un autor que estimo i admiro de manera molt especial. Dimarts passat va ser la primera. Dimarts vinent, la segona i amb l’autor present
Déu n’hi do, quina setmana. La vaig començar reproduint l’article de Xavier Roig sobre els Intocables, va continuar amb la rèplica en forma de carta al director del senyor Eduard Barrobés, mestre, i avui el suplement de Cultura de l’Avui publica la meva crítica del darrer llibre de Sebastià Alzamora en la qual aprofito per exposar la meva opinió