Com que el cap de setmana té una hora més decideixo dedicar-la a una sessió de Flotàrium. Reprenc, doncs, el meu hàbit matinal i matiner de cada tres diumenges de regalar-me una hora de relaxació i aïllament integrals. Havia interromput les sessions a finals de juliol i avui hi he tornat. I val a dir que, com sol passar amb la majoria dels
Com que amb el canvi d’horari el cap de setmana té una hora més aprofito bé el temps des de bon matí i, del llit estant, m’obsequio -via senyor iPod- amb un fragment del "Köln Concert" de Keith Jarrett. Un disc que sembla mentida que hagi complert ja trenta anys perquè sona fresc com si fos
Aquests dies que em dedico a preparar el resum del que ha estat (i del està sent, que queda molt peix encara per vendre) l’any literari m’adono que una de les característiques més notòries dels darrers mesos és que han arribat a la seva culminació uns quants projectes de llarga durada. Per ordre cronològic cap al mes
Una de les primeres coses que faig quan m’arriba a les mans un llibre nou és mirar si està dedicat. No em refereixo a la dedicatòria manual i personalitzada de l’autor cap al comprador del volum sinó a les dedicatòries diguem-ne “oficials”. És a dir, les que apareixen impreses al començament del llibre per a coneixement general
El 22 de desembre de l’any passat escrivia aquí mateix unes quantes reflexions a propòsit del costum dels diaris i les revistes de publicar durant les últimes setmanes de desembre resums i anàlisis de l’any que s’acaba. Que s’acaba però que, ai las, encara no s’ha acabat del tot. No em quedava només en la
(la sèrie comença aquí) Un editor espanyol em comentava el primer dia que des que internet és el recurs universal per a les comunicacions el paper de les Fires està canviant. “De fet, una bona part de les negociacions es fan durant les setmanes o mesos previs a la Fira. A Frankfurt cada vegada més hi anem per
(la sèrie comença aquí) Tot és gran, fora de mesura, a la Fira del Llibre de Frankfurt. Si més no als ulls d’un barceloni lletraferit com jo que enguany hi anava per primera vegada a tafanejar. Vuit edificis de dimensions notables, una plaça central -denominada Àgora- que els articula i que és tan gran com el camp del Barça,
Enlluernat, atabalat, excitat i esgotat acabo d’arribar a casa amb un taxi directe des del camp d’aviació (*) després de passar tres dies inoblidables i en magnífica companyia a la Fira del Llibre de Frankfurt. Dissortadament no vàrem ser a temps d’assistir a la multitudinària roda de premsa de presentació del programa i del logotip -deliciós-
(La primera part d’aquest espot la trobareu aquí) El repertori bàsic de llibres sobre els quals treballarem al llarg de les nou sessions del curs el formen tres títols clàsssics –"Camí de sirga", de Jesús Moncada, "El vigilant en el camp de sègol", de J. D. Salinger, i "Helena o el mar del verano", de Julián Ayesta- més un
Una de les coses que des de molt jove vaig tenir claríssimes va ser que mai de la vida em dedicaria a fer de venedor. No per res en especial, senzillament perquè crec que em falten dues característiques bàsiques per exercir l’ofici de vendre: convicció i instint assassí. Convicció per defensar impassible davant de qualsevol que se’t posi
(La sèrie comença aquí) Com deia ahir l’únic llibre que Carles Mengual va publicar va ser el recull de contes “Coca-cola i Julieta” que li va editar La Magrana el setembre de 1988. Tot i que entre les meves perversions d’aquella època no hi havia encara la de dedicar-me a la crítica literària -per molt
Els fets que avui explicaré configuren una història en la que em sento d’alguna manera involucrat. Una història rigorosament certa que ara com ara no em veig amb cor de descriure amb cap qualificatiu i que crec que el millor que puc fer és explicar-la pas a pas tal com han anat desenvolupant-se els fets. Començo,
M’arriba el número 79 de la revista Els Marges i observo amb alegria que gairebé una quarta part del seu contingut l’ocupa un text titulat "Terenci Moix a Camelot" escrit per Josep Maria Benet i Jornet, amic personal de l’escriptor del carrer Ponent. Val a dir que per a qui conegui el llibre de Juan
Escolto en un programa de ràdio nocturn de cap de setmana un debat al voltant de les lectures estivals. La locutora defensa la teoria que l’estiu és temps de lectures lleugeres que ajudin a passar l’estona sense gaires maldecaps i prou. En canvi la seva convidada -vaig enganxar el programa quan ja havia començat però, pels indicis
L’Eusebi Lleidatà (així és com s’identifica) m’envia una amabilíssima nota de felicitació pels dos anys de totxanes i em demana que li expliqui una mica més la frase que vaig escriure en l’apunt inaugural que deia que després de llegir l’"Ulisses" de James Joyce escrivim d’una manera molt diferent a com ho fèiem abans d’haver-lo