La idea del títol no és meva. L’he manllevada d’Isabel Martí, l’editora de La Campana, però em sembla un compendi perfecte per definir la Fira de Frankfurt. Quan l’any passat (vegeu aquí) hi vaig anar per primera vegada una de les coses que més em va sobtar va ser la quantitat de gent que, asseguda en estands atapeïts de
L’altre dia parlava aquí mateix de l’arquitecte Òscar Tusquets i el qualificava com un dels cervells més ben moblats de casa nostra. Sortosament no és pas l’únic (*): crec que un altre membre d’aquesta confraria de privilegiats és Quim Monzó. No fa gaire que el meu estimat amic R. em deia que un país que en cinquanta anys ha estat capaç de generar un
L’Asociación de Escritores en Lingua Galega va tenir la gentilesa de pensar en mi quan organitzava unes jornades sobre crítica literària que es faran d’aquí a uns dies a Santiago de Compostela i m’ha convidat a una taula rodona amb representants de la crítica gallega, basca, espanyola i portuguesa. Això m’està portant a una reflexió sobre la crítica a casa nostra i trobo que una manera de definir la meva impressió és el
Mai m’hauria imaginat que la guerra de Troya em divertiria tant com m’ha passat aquests dies que he devorat un llibre de l’editorial Montflorit que es diu “Arde Troya” i que ha escrit Pedro L. Cano. Amb en Cano ens haurem vist tres o quatre vegades a tot estirar però per mitjà d’un amic comú -que el coneix molt millor que jo- sabia que ensenyava
Hi ha autors de gestació lenta. Però segura, com si diguéssim. Penso, per exemple, en l’enyorat Jesús Moncada, o en l’estimat Jaume Cabré. No és estrany que, tant en la bibliografia de l’un com de l’altre, hi hagi parèntesis de cinc o sis anys entre llibre i llibre. Un temps per al treball en silenci, per planejar, escriure, fer, desfer i refer una
"Res no hi ha d’immoble en el meu pensament, la meua única rutina: el "Dietari", una obra que gargotege cada dia. Escric molt, amb una necessitat quasi física, amb la necessitat amb què orine, o menge, o dorm. Hi ha hagut dies que no he menjat, n’hi ha, sovint, que no dorm; no en recorde
No em fa res confessar-ho: sento una flaca especial per la gent d’Ara Llibres (vegeu aquí) i la feina que fan. I encara més des que, encara no fa un any, tenen al capdavant l’Ernest Folch, un editor jove, ple d’idees i summament preparat al qual ja fa molt temps que tinc en gran estima i consideració. Fundada l’any 2002 Ara Llibres es
Quan ara fa uns mesos vaig acabar la darrera classe del meu curs "Per què són bones les bones novel·les?" a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès tenia la secreta impressió que després d’una pila d’anys -des de l’època de l’Aula de Lletres, vaja- explicant més o menys les mateixes coses havia arribat el moment de considerar
Acaba el dia amb la notícia més esperada: el meu sant patró Antoni de Pàdua m’ha escoltat! (vegeu aquí). Ja s’ha presentat a Frankfurt el programa oficial de la cultura catalana com a convidada d’honor (vegeu aquí) i tot ha sortit rodó, rodó. Ja s’ha sabut, per exemple, que el discurs inaugural el farà Quim Monzó i
Si no m’erro em sembla que avui s’acaba la sèrie d’entrevistes que Vilaweb Lletres ha anat fent a diversos editors del país per escatir com veuen la cita de l’octubre vinent a Frankfurt. De frases per destacar n’hi ha unes quantes però jo em quedaria amb el que diu Isabel Martí, l’editora de La Campana, quan se li pregunta sobre què s’hauria de fer
De vegades -massa poques, ai las- t’encarreguen feines tan plaents que, més que cobrar, pagaries per fer-les. Per exemple l’encàrrec que em va fer l’estimat amic i mestre Àlex Broch per al Diccionari de Literatura Catalana que des de fa un temps està coordinant i que l’any vinent editarà Enciclopèdia Catalana. Un encàrrec que m’ha portat a rellegir "Retrat d’un assassí d’ocells", la primera novel·la per a
Al llarg de l’any es convoquen més 1.500 premis literaris en català. Aquesta xifra -que abasta totes les modalitats: novel·la, conte, assaig, poesia, teatre, guions, periodisme, viatges…- representa una mitjana de quatre premis per dia que, segons com es miri, pot semblar exagerada. O no. Quan em pregunten sobre la utilitat dels premis literaris o se’m demana si crec que n’hi ha massa
A través de l’admirat Biel Mesquida m’arriba la proposta (vegeu-la aquí) de prendre part en una espècie de cadena cultural que es diu "meme" i que, pel que em conten altres companys més informats que jo, ja fa temps que va per la xarxa de porta en porta. Pel que dedueixo la clau del "meme" -o si més no
L’escena s’esdevé a la Rambla de Barcelona cap a quarts de nou del matí d’ahir. Just a aquella hora en què s’estan muntant totes les parades i que és la que jo, que ja em sé de memòria la majoria dels llibres que surten a la venda com a novetats, aprofito des de fa una pila d’anys per passejar i respirar
(L’apunt comença aquí) * Narrativa d’autors estrangers: En aquest apartat estem de sort ja que hi ha uns quants llibres que no deixaran ningú indiferent. Per damunt de tots destaco "La germana", de l’hongarès Sándor Márai (Empúries), un autor que mai m’ha decebut. (n’hi ha més) I a continuació quatre llibres també importants que detallo en ordre alfabètic de cognoms dels seus