Visita matinal, ahir diumenge, a la magnífica exposició sobre Terenci Moix que fins al proper dia 20 es pot veure a la Residència d’Investigadors de Barcelona, al carrer de les Egipcíaques (un nom ben adient, per cert), molt proper al carrer Ponent on va viure Terenci uns quants anys de la seva vida. Penjat a les parets, el material il·lustratiu de dues de les principals dèries de l’escriptor: Egipte (va arribar a fer-hi vint-i-cinc viatges!) i el cinema. A l’hora que hi vaig anar hi havia força públic. Gent tafanejant amb una barreja de respecte i de familiaritat. Dues sensacions que només inspiren persones molt singulars. I Terenci ho era, sens dubte, de singular i irrepetible… (n’hi ha més)
La mitomania cinematogràfia està àmpliament representada amb una mostra de la seva col·lecció de programes de mà, una sèrie de fotografies d’actors i actrius de la dècada dels 30 i dels 40 (no hi falten Esther Williams, Tony Curtis, Bella Darvi, Errol Flynn, Bogart, Marilyn, Maria Montez o Victor Mature) i per un muntatge de mitja hora amb fragments de les pel·lícules més estimades per Terenci.
En uns taulells de generoses dimensions s’hi exposen fotografies, retalls de premsa, papers personals, llibres, el trofeu (més lleig que un pecat) que li varen donar en guanyar el Premi Planeta i documents diversos. A mi m’han cridat molt l’atenció uns fulls esgrogueïts de 1958 escrits a màquina en els quals Terenci (aleshores Ramon) anotava les pel·lícules que veia en els cinemes del barri… amb una freqüència gairebé diària. Cosa que comportava que algunes -com “Sinuhé el egipcio”, per exemple- les arribés a veure fins a vuit o deu vegades.
És un Terenci entranyable, el d’aquesta exposició (i que consti que em reca emprar aquest qualificatiu excessivament desgastat per un ús superficial però que ara, aplicat a l’escriptor, em sembla del tot adient). M’agraden sobretot els retalls de premsa de l’època -finals dels 60- en què el varen voler convertir en la gran esperança jove de la nostra literatura. Els temps mítics de Tuset Street i d’aquell muntatge frustrat -però que va fer enraonar molt durant uns dies- d’un casori entre Terenci i Maria del Mar Bonet. De fet, si llegiu “Onades sobre una roca deserta” observareu que la descripció física del personatge d’Annalisa, la noia cega, encaixa com anell al dit amb la de la cantant mallorquina.
El fil conductor de l’exposició són els textos d'”El cine de los sábados”, “El beso de Peter Pan” i “Extraño en el paraíso”, la seva trilogia autobiogràfica. Un miler llarg de pàgines que amb prou feines cobreixen els primers vint-i-tres o vint-i-quatre anys de la vida de l’autor (segons el projecte inicial “El peso de la paja” havia de ser un cicle de sis llibres). Un extraordinari conjunt memorialístic que, al meu parer, ocupa un lloc preferent en el cim de la seva producció i que, sense cap mena de dubte, és una de les coses que quedaran del nostre home per a la posteritat. Un cim en el qual jo també hi incloc “Onades sobre una roca deserta”, “El dia que va morir Marilyn” i “El sexe dels àngels” pel que fa a la producció en català. I el duet -per a mi són dos llibres íntimament relacionats- format per “El amargo don de la belleza” i “El arpista ciego”.
Terenci va ser, per damunt de qualsevol altra consideració, un home apassionat i pencaire. De les seves passions l’exposició ens en dóna una bona mostra. I de la seva extraordinària productivitat també. Vegeu, si no, el parell de vitrines que acullen tots els seus llibres… o gairebé, perquè en el conjunt trobo a faltar dos llibres representatius d’una època molt concreta de la vida de l’autor. Dues absències que no crec que siguin casuals ja que es repeteixen en la bibliografia que es publica al final del catàleg: la comèdia “Tartan dels micos contra l’estreta de l’ensanche” (Ed. 62/El Galliner, 1974), subtitulada com “Fantasia de la ceba, molt poc brechtiana, realitzada en Terenciscope i unes pinzellades de technicolor tronat”, i la traducció de “Hamlet, príncep de Dinamarca” editada per Aymà el 1980. Dos projectes teatrals endegats per Terenci per major honra i glòria d’Enric Majó.
Una altra cosa que tampoc acabo d’entendre -ja posat en pla perepunyetes- és l’absència d’algunes primeres edicions. Molt especialment la d'”El dia que va morir Marilyn” amb aquella coberta feta per Jordi Fornas a partir d’un súper primer pla molt contrastat de l’actriu. Deixant, però, aquestes minúcies a banda crec que val molt la pena visitar aquest “Univers Terenci Moix” que diumenge tancarà definitivament les seves portes. Si podeu no us la deixeu perdre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!