Bloc de notes

Ahir o abans d’ahir a Vilaweb van penjar aquesta entrevista amb la dra Elvira Méndez en què es pregunta si els canvis horaris i de mobilitat que ha comportat la pandèmia es quedaran o s’abandonaran quan la covid ja no sigui una amenaça.

Estic segur que una part important del meu cansament és atribuïble al mal que em fa l’horari que porto. A vegades n’he parlat amb companys de feina i molts no estan d’acord amb mi que hauríem de canviar els patis per tal que es pugués dinar abans de la una i no pas a quarts de quatre quan mainada i professorat arribem a casa. I el sopar, igual de malament; jo soparia a les set per després poder tenir temps abans de ficar-me al llit, però les activitats extraescolars i en general els horaris que portem tots plegats ho fan impossible si volem sopar tots quatre alhora.

Avui farem el primer claustre del nou curs, el 2020-2021. El penúltim de la meva carrera docent, si m’he de creure el que em diuen cada cop més sovint; jo procuro no pensar-hi i no m’ho creuré fins que no estigui jubilat i cobrant sense haver de treballar.

Aquest curs es presenta ben bé com un misteri, tota una incògnita. Ningú no sap ben bé com anirà perquè encara no tenim el peu al coll a la Covid-19 i el risc de tornar a confinar al menys part de la població és gran. Em veig fent classe a mig grup a l’aula i l’altre mig grup a casa, és a dir, doble feina.

Ben poques coses són ben blanques o ben negres, i no pas tot el que ens ha portat la Covid-19 ha estat dolent. Una prova n’és aquesta notícia que es fa ressò de les seves conseqüències en les limitacions al trànsit aeri i la potenciació del servei per ferrocarril.

Doncs no, aquest confinament, és a dir, aquest quedar-se a casa i no haver d’anar a la feina per treballar, no ha pas portat gaire més de temps lliure. Sembla increïble, a mi mateix em costa de creure-ho, però aquests dies no tinc temps! No tinc temps per mandrejar, per dedicar-me a llegir (i encara menys a escriure), o temps per dedicar-me a mirar sèries o simplement a una activitat contemplativa. Semblava que amb la suspensió de les classes a tots ens sobraria temps, però s’ha ajuntat la fal·lera per les classes virtuals (direcció i Educació ens apreten) i la feina de correcció de què parlava fa uns dies. Està clar que “confinament” no vol pas dir “vacances”.

A més, som quatre compartint sostre i si no és una cosa és l’altre i cal deixar el portàtil o sortir de l’habitació o fer el dinar per a quatre, passar la fregona, sortir a comprar…

Els calendaris laboral i escolar són el que són i marquen les festes que marquen, però la gent fa festa quan fa festa.

A la primera classe d’avui han vingut quatre dels vint-i-dos alumnes que vaig tenir ahir, i a la segona tres de vint-i-cinc.

S’acaba el ramadà.