Quan sent el despertador, just a les sis del matí, i que apaga mecànicament en sentir les primeres notes de la peça de música clàssica que no identifica, somnia que és a l’illa de Santa Helena, dia cinc de maig de l’any 1821, assistint a la mort de Napoleó. Ell és membre del servei de
La pluja espanta els vianants, que abandonen els carrers escampant bubotes per tot el poble, i no hauria de ser així. Ens preservam d’ella, sobretot de la de sementer, sense cap motiu i el silenci amb què la rebem tenyit d’irritació tanmateix es rebel·la. Pluja de maig, collita segura, encara que sigui la del primer
I tanmateix els instants viuen i ho manifesten incontinentment. Anam com qui xafa ous i, no obstant, els feim en terra, als ous, damunt l’asfalt, lluny dels recers i l’escalfor germinal. Ens veim com un ou entre dues pedres i malgrat això l’arenal no defuig mai la pluja. Mentrestant, els martells esperen i no la
Una galipàndria pròpia d’aquest temps destrempat que tan aviat glaça l’alè com convida a treure les mànigues curtes i que m’obliga a mocar-me adesiara, m’ha fet pensar en la quotidianitat, no fa tants d’anys, dels mocadors “de mocar”. Era un regal molt corrent i usual que portessin gravades les lletres inicials del nom i cognoms
Si plou, és hora d’estendre els llibres, pensa quan s’acaba de servir el tercer cafè de l’horabaixa. Somriu per l’ocurrència mentre mira els fils d’estendre que sembla que exposin a la calamitat la fragilitat de les gotes d’aigua, de vida extremadament breu. I no pot evitar pensar quins llibres estendria com si fossin llençols i
El voltor de Rüppell és capaç de volar fins als 11.000 metres (l’Everest, més el Puig Major i altres set-cents set metres damunt) i a una velocitat de més de 30 quilòmetres per hora. Un animal prodigiós dotat d’una vista excepcional, altament sociable i a punt de l’extinció com tot allò que escampa bellesa sense
En obrir el llibre no sentí l’olor d’impremta que esperava, sinó la flaire de pobre amb un toc ben coneixedor de cos engrutat. I el llibre era tret d’obrador, pràcticament; l’havia comprat feia dos dies i el llibreter el va treure de la capsa de les novetats que acabava de rebre. No havia voltat tant,
Veu un llumí en el llibre que llegeix simplement perquè el dodo (Raphus cucullatus) de la portada li sembrà un calfred a l’espinada i quan s’hi atansa hi sent un gruny desconegut que l’espaordeixi l’obliga a no seguir llegint. Parla en vers gairebé de tot i desordenadament, el llibre, i a ell li arriba ben
A l’estimbori hi podies trobar de tot perquè el temps no permetia tirar res en anar escassos del que calia per mantenir el decòrum imprescindible. Allà era l’únic reducte d’anarquia absoluta en la casa dels prodigis on la llum hi entrava poca i malament, a través d’un finestró alt emperesit i malcarat. Hi havia de
Hi deu haver alguna raó perquè la seva figura romangui a la memòria; per algun motiu inaprehensible no s’ha esvaït i, per qualsevol pretext, emergeix per prendre aire, com si fos una balena que fa comptes viure milers d’anys. Era una dona menuda, tant que les criatures l’hi trobàvem i, a sobre, anava carregada d’espatlles.
Què arriscaries per una glopada de bellesa?, sembla que em demana el moix que no té nom perquè considera que no li fa cap falta però que recorda el Murr d’Ernst Theodor Amadeus Hoffman. Quan t’adonaràs que el plaer és descobrir el cor de la maduixa i no assaborir-la?, li agradaria enflocar-me al primer descuit,
Estant el patriarca Jacob -nét del també patriarca Abraham, germà bessó d’Esaú amb qui mantingué una relació poc fraternal tot i les constants reconciliacions i pare dels caps de les dotze tribus d’Israel- dormint amb el cap damunt una pedra que li feia de coixí i en haver pres el son, va veure una escala
No val de res anar contra el temps, contra el rellotge. Per molta via que hom faci, no el modificarà, al temps, que es comparable a un ésser viu, en alimentar-se d’altres éssers per guanyar-se la supervivència, que tanmateix no és definitiva per molt que se senti invencible. Sembla que el tauró de Groenlàndia no
Sí, caldria inventariar tots els detalls que fan viure els instants que desatenem, tot el que s’esdevé just ara, sense anar més lluny, que la boira s’ha posat damunt el Teix, cau un plugim condormidor i la fruitera vessa de taronges mandarines. Ara mateix, que el silenci és adaptable: els sorolls discretíssims de l’estança no
Quan la nit acarava el darrer tram, un ocell negre desconegut, de la mida d’un puny, semblava que em volia dir o demanar quelcom i no he fet cap esforç per desxifrar-ho perquè no en coneixia la raça ni el nom, de l’ocell, i sense raça ni nom no és possible la confiança. A més,