marginàlies

Quan sent el despertador, just a les sis del matí, i que apaga mecànicament en sentir les primeres notes de la peça de música clàssica que no identifica, somnia que és a l’illa de Santa Helena, dia cinc de maig de l’any 1821, assistint a la mort de Napoleó. Ell és membre del servei de l’exemperador triat expressament pel general Charles Montholon. Està a les seves ordres, per tant, i en veure com fa el darrer alè Napoleó, inspira profundament i deixa anar l’aire amb lentitud, alleujat de veure que la seva missió ha acabat com es preveia. Durant els darrers mesos ha estat l’encarregat de posar la metzina que li donava Montholon en la copa de vi imperial tant del dinar com del sopar. I a la cambra mortuòria també hi és Aleksei Apukhtin, el poeta rus que mai no amagà la seva condició homosexual, que recita a Napoleó i de la manera més afectada possible un dels molts poemes que dedicà a Piotr Ilitx Txaikovski, el músic que convertí la seva vida en tragèdia per no voler que transcendís que també era homosexual.

Atabalat pel somni i per la intensitat del son que no pot esvair, es lleva d’una volada passades les sis i deu, i s’adona que aquest retard li complicarà les hores immediates. S’aixeca maleint la mandra, amb el cap com un timbal i en anar a fer el primer riu del dia, amb els ulls que li pampalluguegen, mira el mirall de la sala de bany i rere la seva faç massacrada per la dormida, li sembla veure Napoleó que s’esclata de riure i que li diu que, del dia que comença, no n’esperi res de bo.