Per un instant s’ha fet un silenci absolut –com el que ens va parir a la seva imatge i semblança- després que el rellotge de la vila tocàs les sis del capvespre, i fruit d’aquest estat prodigiós hom sentia que podia percebre la ingravidesa, que la pell i l’esperit assaborien la mena de plasma on
Somniava teixir una teranyina que anàs de l’incert ull de la font de tot el que glateix fins al llindar de l’eternitat. Una teranyina densa capaç de retenir soscaires i estrebades, i, alhora, d’agombolar els delers que engeguen els motors de la vida. El sostre de la seva cambra on dorm poc i llegeix menys
El rellotge vell segueix marcant els segons amb bona veu. Mecànicament es diu que encara té corda per un temps si no especula amb la quantitat. Tot queda i calla, a la casa on els prodigis hi troben estada i es multipliquen per mil. El silenci amb son puja a les cambres sense fer soroll.
La mar, mareja i no sols en el sentit de causar mareig, sinó en el d’exercir de mare. Quan desfà temporals, la mar, no fa més que marcar el seu territori, que no és únicament el que fita la seva quietud en descansar, i per això treu els colors a la supèrbia dels seus fills
Avui és sant Mateu, el patró de la meva vila, Bunyola. També és patró de santa Margalida, per cert. Per això, de ben petit m’ensenyaren que aquest apòstol duia un escaire a la mà, tal com es pot veure en el retaule de l’església, que presideix juntament amb sant Bartomeu, la Mare de Déu de
Avui la república –Sereníssima per més precisar- de San Marino fa 729 anys. És la república més antiga i petita d’Europa, i el tercer estat més reduït del món. No pertany a la Unió Europea, però forma part del Consell d’Europa i adoptà l’euro com a moneda. Va ser fundada per un picapedrer cristià de
Per arribar al bessó has de trencar la clovella. No ho pensava com si fos un principi oriental ni el tema de cap mossèn renegant del darrer concili. Va ser la conseqüència espontània a la demanda del nét que volia que li encetàs una ametlla de l’estesa esplendorosa que su-allà eixugava. Era ben conscient que
Visqué la vida que va voler viure, deia sense ni immutar-se mentre visqué, i tanmateix de sempre va saber que vivia la vida que volia que visqués la vida. Només en som manlleus, de vida, repetia com un mantra matí, migdia i vespre. Mai no va trepitjar cap curiositat, se n’ufanava, i aconseguí teixir una
La bombolla se sent astre poderós, hom diria, i just després de ser creada i d’emprendre el vol es converteix en un esquit de sabó aigualós que cau a terra prenent-se tot el temps del món. La criatura que l’ha feta, en veure com desapareix, diposita tot el misteri que li ha generat la seva
En tocar el capvespre, cansat –es diu- de lluitar sol i sense armes contra el món i les inclemències, té la sensació d’haver-se creuat amb una guarda de moixos negres just després d’haver-se aixecat amb el peu esquerre, perquè des de llavors tot li va tort. Res no li ha sortit adret; tot el que
Escolta, sents l’adagi per a harmònica de vidre de Mozart? Escolta bé. Si no la sents és que no estàs bo, o que no vols sentir res més enllà del costum. Deien que era un instrument que embogia a qui el tocava i diuen també que per això ben aviat va ser arraconat. A molts
El més gran que li podia passar en la vida, diu, era veure el naixement d’un riu cabalós, amatent amb la terra i generós amb els sentits, i sols ha estat a temps de veure desaparèixer fonts, gorgs i torrenteres. I ha viscut a bastament, reconeix amb admiració, el suficient per poder assistir a aquest
Mai no pretenguis aconseguir tocar la cara a la felicitat, que et decebrà, tan gelada, tan correcta, tan maquillada. Afanya’t tostemps a assaborir la satisfacció i la calma que genera. I no te separis mai de la comoditat arriscada del silenci. En acabat de llegir aquest paràgraf, tornà arrere perquè no es creia que aquesta
Mai no és tard per saber coses que no ocupen cap lloc enlloc, coses que ni necessites per res ni et faran cap profit, però que, en saber-les, sents quelcom semblant a un glop de satisfacció, sensació efímera, segurament, però ben perceptible, capaç fins i tot de deixar empremta per un temps. M’agrada el cafè,
Deia que els llibres, talment criatures ben ensinistrades per aconseguir sucoses almoines, li estiraven els braços i els llavis o s’embrancaven als camals dels calçons, perquè els llegís amb urgència, com si de la seva lectura en depengués la supervivència de l’espècie humana. Deia també que el temps i ell eren bons amics que es