marginàlies

Una galipàndria pròpia d’aquest temps destrempat que tan aviat glaça l’alè com convida a treure les mànigues curtes i que m’obliga a mocar-me adesiara, m’ha fet pensar en la quotidianitat, no fa tants d’anys, dels mocadors “de mocar”. Era un regal molt corrent i usual que portessin gravades les lletres inicials del nom i cognoms del propietari.

Era, com dic, una peça molt usada ja fos per mocar-se,  ja fos per elaborar-ne rudimentàriament un casquet protector fent un nus a cada cap que els homes es posaven per protegir-se el cabell –o la closca- de la pols o de la calor. Fins i tot servia per protegir els calçons de mudar dels homes a l’hora d’agenollar-se en les misses dominicals o festives que duraven una eternitat. També podia convertir-se, en cas de necessitat, en bosseta per estotjar-hi cosa menuda, raó per la qual tant homes com dones no sortien de ca seva sense el mocador dins la butxaca o dins la bossa. Amb el mocador s’acomiadaven els qui partiena de viatge quan viatjar era una aventura i una mocadorada en un camp de futbol podia fer dimitir presidents.

Emmocadorat d’aquesta manera me n’he anat al diccionari Alcover-Moll a cercar la veu “mocador” i he flocat. A València, per exemple, “fer el mocador” era obsequiar un fadrí a la seva al·lota amb un mocador ple de llepolies. I “tirar mocadors” vol dir tirar indirectes. Hi ha mocadors del coll,  de gira, en mitja fulla, de set pams, catifa, de Manila, del cap, de caputxa, de fumeral, d’herbes i de canonge. I el mocador dels confits era aquell guarnit de puntes que, antigament el nuvi omplia de confits el dia de les noces per obsequiar el capellà, els familiars i veïns.

Per molt que no usem cap d’aquests mocadors, ara mateix, encara existeixen. Aquesta és la meravella dels mots.