marginàlies

Veu un llumí en el llibre que llegeix simplement perquè el dodo (Raphus cucullatus) de la portada li sembrà un calfred a l’espinada i quan s’hi atansa hi sent un gruny desconegut que l’espaordeixi l’obliga a no seguir llegint. Parla en vers gairebé de tot i desordenadament, el llibre, i a ell li arriba ben poca cosa: una paraula nova que li obre un crui d’interès que el clou tot d’una la repetició innecessària d’un adjectiu poc agradós. Sempre ha desconfiat dels versos interrogatius i el poemari del dodo en va ple. I és aquest joc de seducció i repulsió alhora el que més el treu de solc.

Li cal una mica d’aire i surt a veure la ciques que, segons l’hora i preferiblement a la crepuscular, li refresca algun record llaminer de la seva memòria que comença a flaquejar. De l’arbust n’admira la resistència, la determinació a créixer fins a la vellura, la intolerància a la poda i la toxicitat, sobretot de la llavor, que, per mengívola, atrau l’atenció dels cans i que pot ser mortal. I tirant la mirada en l’enramada hi veu sa mare escatant molls; com sortiren disparades les escates transparents que s’enganxaven a les vores de la pica i la cara de pocs amics de sa mare que no anava gens de peix. Son pare, sí, a son pare li agradava qualsevol bocinada que vingués de la mar per molt que no l’atragués gens: era d’alzina i roquissar.

I tanmateix el llibre de versos del dodo el torna a cridar. Hi anirà, en llegirà un poema, i el tornarà a maleir. Podria no fer cas a la crida, però li costa deixar un llibre a mitges i per això resseguirà la lectura amb la seguretat que cap vers no l’agafarà pel coll i l’obligarà a escoltar-lo, que no trobarà cap poema que contingui la toxina mortal de la ciques.