marginàlies

A l’estimbori hi podies trobar de tot perquè el temps no permetia tirar res en anar escassos del que calia per mantenir el decòrum imprescindible. Allà era l’únic reducte d’anarquia absoluta en la casa dels prodigis on la llum hi entrava poca i malament, a través d’un finestró alt emperesit i malcarat. Hi havia de tot i desordenadament, i el mot no té entrada més que en el Diccionari Català-Valencià-Balear:  1. Sostre fals, dins una habitació, per a estojar-hi coses de poc ús (Bunyola, Orient); cast. desván, buhardilla.

Infonia un cert temor als menuts que ens hi atansàvem perquè la penombra , la pols i certs volums inidentificables crèiem que podien amagar éssers repulsius amb moltes ganes d’espantar  i algun lèmur, com el que degué ensenyar a llegir i a escriure a l’amo de la casa. I tanmateix ens atreia, ens cridava amb una veu que no ho acabava de ser però que es feia entendre.

Contava l’amo que aprengué a escriure el seu nom i a fer-hi a sobre un burot perquè fos signatura per poder firmar els primers salaris que cobrava tot sol, sense ajut de ningú, i per orgull. Des de sempre no havia fet res més que carbó i quan es pogué assalariar no dubtà a abandonar per sempre la mascara. Al primer full de salari l’hagué de signar amb el dit gros de la mà dreta mullat en tinta i ho considerà molt més que una ofensa. I es proposà que al proper full hi estamparia el seu nom adornat amb un burot, semblant al del propietari de l’empresa. Només tenia una setmana per aprendre a fer-ho  i omplia totes les estones lliures per repetir el model que li feu a mans algú que mai no volgué identificar pels marges de diaris vells. Un follet de l’estimbori, deia rient, ell que no les cuidava gens, a les rialles. I la segona setmana signà el full de salari. Al principi, deia, la mà li tremolava i anava massa poc  a poc, però l’escrivent no l’apressà gens, ans al contrari. I en acabat el burot encara afegí un punt on acabà el reguinyol en senyal de plena satisfacció.

Ara ja no hi ha lloc, a les cases, per als estimboris. De tot n’hi ha massa i d’això, d’aquestes masses que tant de mal ens fan, en fugen els follets que instruïen, un temps,  els afanyosos incansables. I sense el lloc , sense l’indret exacte, precís, el mot es torna mal de dir, s’encarcara, perd la memòria i no troba cap penombra on llanguir.