marginàlies

Quan la nit acarava el darrer tram, un ocell negre desconegut, de la mida d’un puny, semblava que em volia dir o demanar quelcom i no he fet cap esforç per desxifrar-ho perquè no en coneixia la raça ni el nom, de l’ocell, i sense raça ni nom no és possible la confiança. A més, en aquell moment pensava amb tota la força possible en el fet que només es revela la veritat, que comptades vegades ens fa lliures, i que es deixa la rebel·lió tan necessària a la mentida. És el destí, deim en plena confusió, curulls d’estupor, com si el destí fos una alternativa al final abrupte. Cap racó del meu cervell, aleshores, es lliurava del silenci tacat de vermell que, així i tot, deixava una retxa sense tenyir i a través de la qual em demanava en quins objectes, en quins éssers inerts o animats voldrien identificar-se els que un dia estimàrem i ara formen part de l’aire impur que ens emmalalteix. I de cop m’he adonat que voldrien ser el vent que ho arreplega tot, que acaramulla insensateses i enardiments i els enfila al cel més alt perquè es desintegrin, i encalma la terra irada sembrant-la de valls i cirerers, desarmant els enzes i els que ostenten el monopoli de la toixesa. I en acabat, aquest vent magnànim s’estén, exhaust, com si fos nuvolada benigna, tot recordant-me que els infants no saben què és la solitud però sí la tristesa; que molts temen la nit sols perquè els entristeix. I m’insisteix, aquest vent pensant, que la vida no és res més que un joc en el que ningú no mor d’amor. Aleshores, torna a aparèixer l’ocell negre desconegut de la mida d’un puny que me mira desafiadorament i en adonar-se del meu atordiment, m’ofereix una cirera que, en agafar-la, s’ha convertit en una dotzena.