marginàlies

Si plou, és hora d’estendre els llibres, pensa quan s’acaba de servir el tercer cafè de l’horabaixa. Somriu per l’ocurrència mentre mira els fils d’estendre que sembla que exposin a la calamitat la fragilitat de les gotes d’aigua, de vida extremadament breu.  I no pot evitar pensar quins llibres estendria com si fossin llençols i per quin motiu ho faria. Estendria els que li han semblat més displicents o els més carregosos? S’atreviria a estendre’n cap dels intocables, dels que cuida com si fossin plantes? La pluja, provocaria cap canvi en el llibre estès i en els efectes que li produí la seva lectura? Si fos persistent i duradora es menjaria el llibre i no en trauria cap profit. Seria capaç d’assistir a la desintegració d’un llibre? Si no suporta el plor d’un infant, aguantaria l’agonia del text?

S’ha encantat tanta estona amb aquesta insensatesa que el cafè ja no bull i tampoc no suporta el cafè que no ho fa. Per ell, el cafè ha de bullir, gairebé literalment, quan se l’apropa a la boca i el primer glopet, de tan calent, no ha de tenir gust. Se n’haurà de fer un altre i maleeix la facilitat amb què entretén la badocaria.