marginàlies

Hi deu haver  alguna raó perquè la seva figura romangui a la memòria; per algun motiu inaprehensible no s’ha esvaït i, per qualsevol pretext, emergeix per prendre aire, com si fos una balena que fa comptes viure milers d’anys.

Era una dona menuda, tant que les criatures l’hi trobàvem i, a sobre, anava carregada d’espatlles. Vestia com encara ho feien les dones més grans de la vila fa una eternitat: tota de negre, des del mocador de cap, passant pel vestit que li arribava fins als peus i acabant per les espardenyes. Els al·lots que cercàvem perquè ens atreia tant aquella deformitat menuda, no sabíem si era jove o vella perquè a penes mostrava la cara, però anava sense dents, la qual cosa ens feia imaginar que ja era gran, de l’edat en què la gent solia morir de forma natural. Sabíem on vivia i amb qui -amb una germana que cosia i que tan sols sortia de casa per anar a comprar i a missa primera els diumenges- però ignoràvem on anava: simplement passava. Ara passa na Maria. També sabíem, per via dels pares, que era innocent, de mel i sucre, que no la podíem escometre ni per riure’ns ni per enrabiar-la. Els més grans també ens havien advertit que si de cas a algú li passava pel cap molestar-la, anàs alerta perquè, per molt petita i innocent que fos, s’afuava com els moixos i et cercava els ulls amb les seves ungles punxants.

Ara passa na Maria, i deixàvem de jugar per mirar com es desplaçava remenant el cap, com si digués un no permanent, sense ni dir-li bon dia. Ella tampoc no en s el donava perquè per ella érem un no, simplement. I quan era un tros enfora, seguíem jugant com si ningú no hagués passat, com si na Maria no fos vida.

I no obstant aquesta absoluta indiferència, aquest no passar res quan passava na Maria, la seva figura i tot el que transmetia segueix aquí, sempre a l’abast de la memòria, com si fos aquella suite que adesiara has d’escoltar per apregonar allò que sents.