marginàlies

La pluja espanta els vianants, que abandonen els carrers escampant bubotes per tot el poble,  i no hauria de ser així. Ens preservam d’ella, sobretot de la de sementer, sense cap motiu i el silenci amb què la rebem tenyit d’irritació tanmateix es rebel·la. Pluja de maig, collita segura, encara que sigui la del primer dia del mes, el dia dels que penquen com i on poden cobrant o no, en blanc o sota mà. Dia dels sindicats, sí, però no dels que recompondrien la germania que tanta falta fa. Aquests han tastat la recompensa dolcíssima de la conformitat i la resignació, i no volen perdre la consideració de bufons ben retribuïts. Hauríem de ser plantes, en rebre la pluja: sortir de les cases i deixar-nos remullar una estona llarga, ben llarga. Sentir com cal el tracte i el tacte de l’aigua de pluja, la gran benefactora, i beure’n fins més enllà de l’assaciament. I rebre-la en silenci, sí, per escoltar de prim compte el que ens diu amb veu clara: que se sent feble, que com més va més li costa ser ella, que se sent atacada i vexada. I que ningú no escolta el seu clam i que qualsevol dia es farta de tanta immisericòrdia i dona el vent per escampat. A veure qui és el valent que li ho impedeix.