marginàlies

No val de res anar contra el temps, contra el rellotge. Per molta via que hom faci, no el modificarà, al temps, que es comparable a un ésser viu, en alimentar-se d’altres éssers per guanyar-se la supervivència, que tanmateix no és definitiva per molt que se senti invencible. Sembla que el tauró de Groenlàndia no fa curses contra el rellotge la qual cosa li permet de ser el vertebrat que més anys viu, uns quatre-cents. Amb aquestes dades, es pot afirmar que una bona colla d’aquests esquàlids que esporugueixen varen néixer gairebé cent anys abans que Johann Sebastian Bach, per posar un exemple entre mil. Una bestiesa de vida per acabar com totes les altres bèsties, consumits pel temps. I cal demanar-se de què li val, al tauró de Groenlàndia, viure tant si mai no surt de l’aigua a punt de glaç, si no ha provat mai de baixar en aigües més temperades per veure què s’hi fa, com s’hi viu, com es comporta el temps, amb quina destresa ordena la mar més agomboladora. A l’altre extrem hi trobam la mosca que, en medi natural, viu entre 15 i 30 dies, una vida prou condensada i viscuda de forma intensa i nerviosa. A les llars, en trobar prou aliment, pot viure uns quants dies més. Pràcticament no té temps d’assimilar què és això de viure moscament i, no obstant, no deixa de reproduir-se per desafiar tots els insecticides; per mirar desafiadorament a través dels seus ulls compostos que veuen en totes direccions. I veuen molt, les mosques, però viuen poc. Anar contra el temps és perdre’l.