Saber moltes coses no mena, inexorablement, a la saviesa ni és signe d’haver assolit un alt grau d’intel·ligència. En temps d’enciclopèdies en paper, la gent que sabia moltes coses era molt preuada perquè, per segons què, t’estalviava una consulta enciclopèdica que, en general, feia vessa. És clar que saber moltes coses també és altament discutible
Afina una teranyina en els darrers compassos de la badoqueria que segueix al cafè que clou el dinar i es plany de no ser més diligent en la neteja. Els indrets amb els que no es topa d’habitud amb la mirada també reclamen esment, es diu amb recança. I tanmateix, en aquell instant voldria ser
Enveja amb ràbia qui no oblida cap cara, qui es recorda de tot, dels detalls més determinants per retornar amb seguretat els records a la realitat. I més qui reconeix totes les olors, velles i noves, i sap definir-les, i les dates que hom espera que es recordin sempre. I encara més qui recorda poemes
No es pot dir brutor del que cobreix els nadons en acabar de néixer ni que l’olor que fa sigui desagradable, deia a qui el mirava com es preparava per pintar encara no sabia què. A l’estudi tot era llum i ell només hi veia els punts de pols que no es volien posar enlloc,
Trobà la nota quan feia mesos que l’havia donada definitivament per perduda. No recordava què hi deia, només que acabava l’escrit amb quatre versos que l’obligaren a deixar d’escriure i a parar esment al seu entorn. Per això recorda bé la fredor i l’olor del bar de just davant la llibreria que considerava seva, la
Les fotografies són les crosses dels records. Les més velles, les que ni poden retenir el color sípia, també perden nitidesa, com la història que contenen que, tanmateix, mai no calla, per molt que s’amagui dins capses de llauna que s’obliden allà on no hi arriba ni l’interès ni la claror. I per velles que
Dues claus que han perdut el pany i que no saben on han d’escondir la seva inutilitat vergonyant. Una xicra amb l’ansa trencada que desafia la fugacitat imposada als estris que contraforten la confortabilitat de l’adotzenament. Dit de passada, la lectura atenta dels seus pòsits precisarien el tarannà de qui acaba de beure-hi el darrer
I es troba mirant el foc de la foganya i demanant-li que s’estigui quiet una estona, que pari de bellugar-se uns instant, només, per poder-li entreveure la bastida o on amaga el fil de l’ànima. I un cop besllumada, que torni a voler ser una partita qualsevol de Bach per a clavicèmbal, com també ho
Considerava que la novel·la que llegia era insuportable però, a la vegada i incomprensiblement, li recava deixar de llegir-la, abandonar-la sense haver arribat al final. Sabia que no hi trobaria res que li picàs l’ullet de la curiositat, ni tan sol sols res digne de ser subratllat, però quelcom molt potent l’empenyia a seguir llegint,
En les converses –ja sé que fa pep dir-ho- hi juguen tant o més els gests i els posats que les paraules. També sabem que la gesticulació no engana mai: no cal cap interjecció o so qualsevol per detectar quan l’interlocutor no ens escolta, per exemple; o quan no ens entén; o quan no ens
Torna a sentir el clau que es clava rere l’ull esquerre i l’encarcarament del coll. Mira de fer girs al cap i li sembla que les vèrtebres trepitgen grava. La taula de moviments que li ensenyà de fer el fisioterapeuta amic considera que fan efecte lleu, el cap ja no és una pedra a punt
Sent que el front s’ha convertit en un circuit permanent de curses de formigues sense bòlits i pensa que un cafè decretarà el final d’una i deixarà de sentir, ni que sigui momentàniament, aquesta sensació tan malavidosa. En fer-ne el primer glop s’imagina una formiga amb casc automobilístic i no pot evitar un somriure sonor.
Els fanals confonen la nit amb la fosca i per això es temperen com les consciències dels opulents i no tresquen ni ballen com reclamen els ulls clucs del dia: delimiten el que abasten i es despreocupen de la fressa de la nit i de les seves fretures. Ignoren com els amants que a la
Abans de fer anar el tallaungles, que ja apunta el dit gros dret, li costa imaginar-se els més de 23 centímetres que faria cada una de les seves ungles si mai no se les hagués tallat. Gairebé dos metres i mig d’ungles a les mans i altres tants als peus; més de cinc metres de
En el seu mirar de guix permanent s’hi podria veure la precisió del relator, la sagacitat del detectiu o la benvolença del confessor; de qui coneix prou bé les flaqueses d’un i els abrivaments arrauxats de l’altre. Sap prou bé qui dels dos que conversen a recer del seu esguard podria separar les aigües de