marginàlies

Què arriscaries per una glopada de bellesa?, sembla que em demana el moix que no té nom perquè considera que no li fa cap falta però que recorda el Murr d’Ernst Theodor Amadeus Hoffman. Quan t’adonaràs que el plaer és descobrir el cor de la maduixa i no assaborir-la?, li agradaria enflocar-me al primer descuit, amb aquest posat de setciències fanfarró que, a força de llepades persistents en el seu ego elefantí, no deixa d’enlluernar. I no sap, el moix marraner, que la primera vegada que vaig veure el nom contret de l’autor alemany –E.T.A.- s’eriçaren tots els cabells amb el naixement en el clatell. Murr li escau, sí, sobretot quan parla dels carrers ciutadans profanats, municipalment enllegits perquè les compixades dels cans fulgeixin a les voreres. I no en coneix cap, de carrer ciutadà, ell és moix forà, però se’ls imagina des que va néixer i a més imaginació, més menyspreu. Li hauré de dir que Hoffman va viure de tot i molt en pocs anys; que tant li era dissenyar una casa com fer una crítica musical o escriure un conte d’esperits inquiets disposats a  ficar el temor al cos dels lectors més estugosos. I tanmateix no deixa de provocar-me: has vist mai una mà que converteix l’aire en terròs, en desig d’aigua? Ell tampoc no n’ha vista cap mai, de mà així, però percep com ho sentiria si ho veiés i se les dona de gat hipersensible. Per això no pens explicar-li que E.T.A. Hoffman desesperà quan el seu moix de bon de veres va desaparèixer; de fet, dies després de la seva fugida, ja estava ben fotut, morí. Si ho sàpigues el moix que frueix de mirar-me com si em llegís el que està escrit en la meva zona més abissal, no deixaria de fer-me tota mena de xantatges. Què barrines?, em demana ara. No saps que el foc sempre hi és per molt que no sempre colgui?