Can Gazà segueix fent camí, com volia el seu fundador, i, com ens ensenyà, no deixam que el dol i el seu buit ens allunyin de l’esperança. Seguim plantant cara, com el primer dia, a totes les adversitats i els infortunis, afanyant-nos a recobrar la força necessària per seguir lluitant per la dignitat, personal i
Bon vespre: Qui hauria de dirigir-vos aquestes paraules hauria de ser en Miquel Àngel, l’espòs d’en Jaume, però no es veu en cor de fer-ho. I a bon sant encomana el miracle perquè ara mateix tots els que vàrem tenir l’honor, convertit en orgull, d’haver acompanyat en Jaume, d’haver estat a prop seu, tenim el
Li diuen Mimi però la seva condició felina li impedeix acceptar cap nom com a propi; la llibertat per sobre de tot. Pertany a la comunitat de moixos -degudament controlada administrativament- de Can Gazà. No és cap bellesa, i ho sap; supleix aquest dèficit amb dosis molt altes de marraneria i ximpleria -en el sentit
Té molt minvades les capacitats intel·lectives, raó per la qual es perd cada cop que va per Ciutat, ha d’anar acompanyat per tot, sobretot als actes mèdics i a les gestions administratives, i se li ha de repetir més d’una vegada el que ha de fer de manera immediata. Ha sobrepassat els seixanta-cinc anys i
Els indiots són animals peculiars; singulars, si més no. Són fugissers, de volar maldestre i segons quan agressius. Sense arribar a ser antipàtics, no criden gaire ni el joc, ni l’atenció de les criatures, ni la contemplació, en no ser el moc ben vermell que els penja més enllà del bec. A Can Gazà en
N’Argimiro va ser gazanenc 21 anys, més d’un quart de la seva vida. Era bo i noble, n’Argimiro, i es va deixar estimar per molt que el seu caràcter ho volgués aigualir. Morí dia 7 de novembre de l’any passat. Avui hem rebut una carta a nom seu de la Direcció General d’Atenció a la
Jaume Santandreu, síndic general, coc en cap i ànima de Can Gazà, no ha esperat la data tradicional per fer el betlem, el dia de la Immaculada, i ahir, qui sap si per allò de ser-hi a temps, ell que és ansiós de mena, el muntà a l’entrada noble del casal. Enguany ha volgut agermanar
Divendres passat, dia 7, morí n’Argimiro Martín Adiosgracias, resident a Can Gazà des de fa 21 anys, els mateixos que jo fent el que puc per als gazanencs, que sempre és poc. Era ca seva, Can Gazà, i ho deia a tort i a dret. Començà sent un refugi i acabà sent la seva llar.
Demà dijous dia 24 d’octubre, a l’església de Crist Rei de Manacor, a les 19 hores, tindrà lloc la presentació del llibre “Mon cor aflama estels. ApoElegies”, de Jaume Santandreu, síndic general de “Can Gazà, institut contra l’exclusió social” i cuiner en cap del centre del mateix nom. Hi intervindran, Mn. Antoni Amorós, rector de
Des del 1987, impulsat per l’ONU, el 17 d’octubre és el “Dia Internacional per a l’erradicació de la pobresa”. Aquest dia d’aquest mes i any més de cent mil persones es van congregar a la plaça Trocadero, a París, on el 1948 s’havia signat la Declaració Universal de Drets Humans, per retre homenatge a les
En Q acaba d’estrenar la cinquantena d’anys, però n’aparenta molts més; té l’aspecte d’un rellotge vell, dels de corda manual diària, que encara sap comptar el temps i d’ell fer-ne contes eixelebrats, facultat que no tenen els d’ànima de quars. No és vell però fa una eternitat que es donà tot al suc i a
No he celebrat res més, avui, que una peculiar presentació del llibre “Mon cor aflama estels. ApoEligies”, de Jaume Santandreu, editat per “Can Gazà, institut contra l’exclusió social”. Imagín que mentre a Madrid desfilaven armes, alguna cabra i altres membres ufanosos de les forces i cossos de seguretat de l’estat i dels tres exèrcits, tres,
L’art i la cultura sempre han acompanyat els programes engegats per “Can Gazà, Institut contra l’exclusió social”, i han actuat com a eina recuperadora dels exclosos; al mateix temps, també han servit de via per mostrar públicament i àmplia la marginació social i tot el que s’engega i es treballa per a dignificar-la. Després de
Si de Can Gazà estant, val a dir des de la dignitat de l’exclusió social extrema, aixecam la vista, el panorama social immediat que ens cau a sobre no pot ser més inquietant ni desolador. De primeres, l’avanç al galop del feixisme, de la dreta radical o dels ultraconservadors, tant és; d’aquells que volen imposar
Diuen -amb aquest dir que vol ser ver i no s’atreveix a assegurar-ho- que una nit d’agost de 1228 la Mare de Déu es va aparèixer en el mateix instant a sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort i ni més ni menys que a l’Alt Rei En Jaume per demanar-los que fundassin un orde