El responsable ja se n’anava quan la Júlia el parà per demanar-li si volia dedicar-li un momentet. Naturalment, li respongué interessat. Miri, els serveis socials no em fan ni punyeter cas i ca meva, la que fa vint anys vaig llogar, em cau damunt. El propietari no hi ha posat mai cap palada de ciment
A l’hora de tancar la botiga gran de fruites i verdures,una parella –dona i home- de trets andins seuen a l’escaló de l’entrada del banc que fa cantonada. La dona porta en banderola una bossa enorme i l’home juga amb un bastó –probablement el pal d’una granera desballestada- sense perdre de vista un carretó de
Quart dia de vacances. S’aixeca a les vuit perquè a les nou ha de fer una gestió que li ocuparà poc temps, però que no pot ajornar. En trepitjar carrer s’adona que no passa un alè d’aire; serà pesat, aquest dilluns, pensa, ja ho anunciaren els homes –i les dones- del temps. No ha fet
Can Gazà és una finca de Palma que, en règim d’autogestió, acull i atén homes malalts de distint grau a causa de la seva addicció perllongada a l’alcohol o a altres substàncies tòxiques. A més de malalts, els atesos i acollits han de ser abstinents en el moment de l’ingrés i no han de comptar
En Maurici és un poliomielític epilèptic, fill de pare pegador, que ben prest prengué el rost de l’alcohol i altres esclavituds. No cal detallar la seva vida perquè només amb aquestes dades s’endevina ben mòlta pel complex i la ràbia. Fa sis anys, en el ple de la seva follia, en una nit gata i
A Mallorca, els dies de sol feixuc, a les platges se sent l’olor de bronzejadors, en els carrers i carrerons dels enclavaments turístics la ferum de pixats de cervesa i en els suburbis de Ciutat, la sentor de la misèria. Com per tot, és clar. En els marges dels espais que ocupam els que trampejam
Fa sis mesos i tretze dies que només fuma tabac, i poc, i beu cervesa sense alcohol. Fins aquest temps i des de feia quinze anys depenia de l’alcohol i d’un combinat en el que els ingredients bàsics eren l’heroïna, la cocaïna i dosis altes de qualsevol benzodiazepina. Se’n fa creus, de l’animalada de diners
Es fa dir Jordi i és txec, alt i ros com un personatge de rondalla. Va amb les espatlles molles, tot i la seva joventut, i té l’alè que li put per excés de vi de potada i cervesa. Tanmateix, encara no té els ulls derrotats. No demana almoina: reclama feina, però li han robat
En Pep té quaranta-un anys i res més. Bé, sí, té la sida des de fa deu anys, però en fa més de dos que no pren la medicació per controlar-la. En Pep, per això i altres equinoccis, té diarrea sangonosa des de fa una setmana. Res més. Només té això, en Pep: ni ofici,