marginàlies

A Can Gazà, l’esperit nadalanec, per motius diversos la majoria dels quals tenen a veure amb els gazanencs i les seves circumstàncies, vola molt baix. No s’hi senten nadales, absència que fins i tot els més proclius a celebrar aquesta disbauxa, agraeixen. I malgrat aquesta distinció, el coc en cap, Jaume Santandreu, cada any orna el casal eclècticament i heterodoxa, com no pot ser d’altra manera en un esperit crític a qui la comoditat destarota.

Enguany, a més de muntar a l’entrada bona del casal un betlem amb l’Alcorà, la Bíblia, un Buda i un arbre de nadal de plàstic fantàstic damunt un llit de palla, també ha dirigit i redactat el recordatori que acompanya aquesta nota. Un crit en tota regla a favor del retorn a la natura i a la naturalitat en què es viuen a Can Gazà les mancances humanes i l’afany en què s’intenta sortir dels abismes més profunds de les persones en destret. Certament, si el món trobàs un Can Gazà, la natura deixaria de patir i les persones aprendrien a viure al costat de les altres espècies, que són veritables doctores en l’art de viure. És clar que aquesta crida santandreuenca reclama altres interpretacions no tan naïfs, però el temps nadalenc és mans i humil de cor i està bé que així sigui.