marginàlies

Jakov és macedoni, fa més de set anys que abandonà ca seva ningú no sap per quines raons i acabà a Palma vivint en i del carrer. Alcohòlic sever, fa un any i mesos requerí hospitalització per problemes respiratoris seriosos que res tenien a veure amb la covid. Indocumentat –li robaren els papers- i caquèctic, a l’alta mèdica ingressà a Can Gazà i fins fa un mes va ser un resident exemplar encara que la seva tirada a remenar els contenidors i prendre’n allò que li cridava l’atenció es mantingué tan ferma com emprenyadora.

Fa un mes Jakov tingué un infart massiu del que se’n sortí per l’entercament hipocràtic de l’equip de metges i infermeres que l’atengué. Sap que va estar a punt de morir i que li ha quedat un cor que, literalment, no pot pus. Després de passar molts de dies a la Unitat de Cures Intensives ja és a planta i els metges intenten encertar la pauta medicamentosa adient per donar una mà al poquíssim múscul cardíac que li queda.

Jakov xampurreja molt a la mala i a la seva el castellà, raó per la qual establir una conversa fluïda amb ell és impossible; i per això s’ha avesat a comunicar-se a través de la mirada i dels gestos. El seu tracte és amabilíssim i per això i per allò fa estimera. I és aquesta estimera que encomana la que t’escanya quan el veus tan desvalgut i vulnerat; tan sol, per molt que el visitem; tan sense res, sense poder comunicar precisament i detallada allò que viu i sent; tan a la intempèrie sorda i ensordidora. Lluny dels panorames que abandonà però que el feren com és; sense cap contacte –per expressa voluntat seva reafirmada a cada instant- amb cap dels subjectes que durant uns anys formaren part de la seva emotivitat. És l’estimera que transmet la que no tolera el silenci en el que viu els batecs exhausts d’un cor a punt de la capitulació.

I només demana que li duguem un transistor de l’any u –més petit que un telèfon mòbil- que sols pot rebre emissores AM (ona mitjana, li dèiem fa més de seixanta anys) i que va amb dues piles convencionals. Segurament el trobà en algun contenidor que rebostejà. No té sortida d’auriculars; se l’haurà d’enganxar a l’orella. I sabent que entén molt poc el castellà, hom es demana què escoltarà i per a què.

I és l’única cosa que demana. L’única, un transistor abonat a les interferències escapat del temps i de l’espai de la precarietat extrema.