Acabat d’aixecar-se, va de cop a la terrassa de la cuina per veure quin dia fa. Mira a l’aire i s’adona de la capota grisa que cobreix el cel. Gairebé amb la fulgència del llamp, recorda els dos fills i la dona que deixà ja fa quinze anys a Tetovo, a Macedònia, i encara sent
Diuen que Robert Mitchum, tot i la severitat del seu rostre i posat en les més de cent pel·lícules en què va participar durant la cinquantena d’anys que es dedicà a la interpretació (des del 1943 al 1995), era cordial i afectuós, culte, amant de la música i de la literatura, que mai no consentí
Vaig entrar en l’atmosfera de Franco Battiato molt tard, fa relativament poc, quan ja no es passejava pels platós de televisió que tractava –o a mi m’ho sembla en veient-ne alguns videos- amb el sarcasme propi de qui sap que les càmeres no es faran gens a prop del cor d’allò que vol transmetre. Arribar
“Aquesta remor que se sent” és un poema de Miquel Martí i Pol, que musicà Ramon Muntaner, i que molt sovint record pel que diu i suggereix. Reproduir-lo no pot fer més que bé: Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S’han eixugat les fonts
Entrant al centre que atén marginaires, acabava el concert per a piano número 3 de Sergej Rachmaninov, un dels més endimoniats per als pianistes, i pensava en l’autor, gegantí, gairebé dos metres d’alçada i amb unes mans enormes, a posta per a ser un virtuós pianista. A banda de ser, efectivament, un dels millors pianistes
Sulpici sap que la beguda en excés li ha complicat molt la vida, tant que des de fa set anys viu al carrer, descomptant qualque ingrés a centre que no reeixí. No és l’únic dels cinc germans que viu pràcticament de l’aire del cel des de fa decennis: una germana resideix en un centre d’acollida
A Can Gazà ni es fan curses de velocitat ni es competeix, i per ventura és per aquí que hauríem de cercar-li una de les raons del seu innegable poder recuperatiu. No cal córrer perquè cap dels estadants o residents pot anar –ni vol anar- enlloc i no es competeix perquè ningú no té res,
En el ple dels estralls de les servituds de les drogues, en els inicis de la dècada dels anys noranta del segle passat, en concret el febrer de 1992, es fundava a Palma l’Associació Altruista El Refugi amb un objectiu ben definit: acollir i atendre fins on pogués els ionquis i l’allau esgarrifosa de persones
La vivència de la COVID-19 des dels marges de Can Gazà no és gaire distinta de la de l’home del carrer, com es va dir durant molt de temps per significar la normalitat acrítica dels súbdits de tota mena de poder. I tanmateix, en estar més exposats que la majoria als estralls del coronavirus per
Ahir a Barcelona moriren al carrer, de fred, dos homes; dos desconeguts, sense nom i fins i tot hom diria que sense dret a tenir-lo a l’hora de fer les cròniques de la seva mort. No són els primers, diuen alguns, que no són pocs; sempre n’hi ha hagut, de morts a la intempèrie, asseveren
La pandèmia manté Can Gazà amb el cor estret i en un fil. Per ella ens hem posat esquena a paret i feim el que no està escrit per escapar com sigui del seu setge. I per mor d’ella, també, el nostre síndic general, Jaume Santandreu, enguany no ha pogut muntar el betlem al Taller
Diògenes de Sinope, el cínic que es va desprendre de tot per mirar de trobar un ésser humà que cercava de dia amb una llàntia i dormia dins una alfàbia a Atenes, mai no s’hagués imaginat que la seva austeritat fanàtica però ben fonamentada donaria nom a una síndrome caracteritzada, contràriament, per acumular excessivament objectes
I just aixecar-te del llit sents que traüllen pel cap les imatges d’aquella pel·lícula que no et digué gaire cosa en acabat de veure-la però que en la reviviscència pren un altre sentit, com si la tornessis a veure contra càmera i tots els caps quedessin lligats i les primeres reflexions enterbolides s’aclarissin. O bé
A IB3 Televisió, en el programa d’horabaixa “Cinc dies”, una de les seves reporteres parla de la quantitat de persones que viuen a Ciutat sota els ponts de la via de cintura; que la COVID-19 està comportant un augment considerable de les persones sense sostre. Fins aquí, bé, però l’èmfasi el posa en la brutor
Pocoyó, un nin que acaba de deixar els bolquers, és el protagonista d’una sèrie de dibuixos animats que s’estrenà fa una quinzena d’anys i que a l’estat va obtenir un cert èxit. Amb el nom d’aquest peculiar dibuix animat els ciutadans de marginàlia batejaren el Parc dels «Ceibos», de Palma, nom amb el qual l’estiu