marginàlies

Camina sense acabar d’estirar les potes i posar-se ufanosament dreta, la gallina, amb el bec en terra gairebé permanentment com si volgués jugar a ser una fura  o un ca de rastre. I encara té un tret que la fa única en el nombrós galliner de cals pobres: cada parell de passes, en fa altres tantes endarrere, refent el camí arrossegant els quatre dits per donar-li un aire de dansa, cosa mai vista pels gazanencs.  No segueix sempre la mateixa seqüència: fa passes d’esma i, de cop, recula, espicossa un instant, i torna a tirar endavant fins que, com si recordàs que s’ha oblidat alguna cosa important, torna a refer el camí i adesiara cloqueja per anunciar que és on és per no arribar enlloc, tant de fer i refer les passes. I així tot el temps. Observar-la una estona, per això, encomana un cert efecte hipnòtic que et fa creure que aquell comportament estranyíssim de la gallina no és més que un miratge fins que t’adones que Can Gazà és el refugi dels rars de tota espècie i condició; que la normalitat, en aquest indret prodigiós, sempre és sospitosa perquè no aporta res de bo a l’existència, ans al contrari, la fa monòtona i insípida. I segueixes mirant la gallina que recula convençut que el que fa és dansar, que amb aquell anar i venir aparentment boig expressa tot allò que sent  i que si no aconsegueixes escatir-ne el missatge és problema teu, només teu, que ets avorridament i llastimosa normal.