marginàlies

A Can Gazà, aquesta hivernada en abril ha afectat molt uns quants residents i de diversa intensitat: des de l’infart més brutal que ha patit un dels més desvalguts i que l’ha deixat estacat a la UCI, de moment, i amb un pronòstic més escarransit que la seva còrpora, fins a constipats més sonors i emprenyosos que invalidants.

Curiosament o paradoxal en exsenyors del carrer, les cames són les que han patit més que cap altra part del cos. La que li queda al telefonista i tractador de la fruita i de la verdura, ha pres mal, altra vegada, –mai, des que és única, ha esta bona- i el fantasma de l’amputació torna a planar i gens discretament. A l’afectat de nin per la poliomielitis i que li deixà una cama a la biorxa, la bona també se li ha declarat en vaga, diu, i no vol ni dol. I a un dels més trempats i amb les analítiques més balladores i alterades, les rampes a les dues cames li han fet perdre l’humor i la cantera.

Lamentant tanta trava, tot passant pel galliner espaiós, un dels responsables veu que una gallina camina cap endarrere amb el bec a tocar de terra, talment com si dansàs a la manera micheljacksoniana. Camina apressada cap al menjar que reparteixen i de cop s’atura i fa les preceptives passes arrere. Reprèn la fua i a les poques passes, repeteix la sorprenent reculada. Astorat, assenyalant la gallina dansaire, cerca explicacions en el responsable del corral que, sense deixar la feina i fent una llambregada distreta a la gallina, li diu que sí, que és una gallina que no és tota des que va néixer.

I és que a Can Gazà, qualsevol tara pot passar –i passa- per un prodigi.