marginàlies

Segons sembla, és probable que alguns establiments hotelers de les illes hagin de tancar o, si més no, hagin de reduir la seva cabuda perquè un nombre important de treballadors fixos discontinus –o els que podrien signar un contracte de treball- no es poden incorporar a la feina  perquè no troben lloguers dignes a preus raonables, això és, adequats al sou que cobren. La situació és tan punyent que aquests empresaris sol·liciten ajut a l’administració pública. Ja se sap que quan els guanys privats flaquegen, s’ha de recórrer a la caixa comuna, a la de tots.

Aquesta realitat no fa més que mostrar ben a les clares els peus de fang de la indústria turística illenca basada en la quantitat i no en la qualitat. Una maquinària que només funciona si arriben milionades de turistes i es paguen sous mísers a qui els atenen, molt per davall de la dignitat humana. També posa de manifest la qualitat de vida dels illencs, més a prop de la subsistència que no de l’existència honrosa. Lamentable, tot plegat; miserable, per ser clar.

Això m’ha recordat el que passà en el sector hoteler arran de la crisi econòmica de l’any 1973, quan la majoria de treballadors d’hoteleria feien feina sense haver signar cap contracte i els qui en tenien de signats ho feien sense l’empara de cap conveni. Eren temps de dictadura. A més, una bona part d’aquesta mà d’obra venia de la península i per tal d’estalviar-se el lloguer d’un habitatge, s’instal·laven, amb el vist i plau de la propietat, en els baixos dels hotels. D’aquesta manera, perdent la feina, també perdien el sostre.

D’aquí va néixer el Moviment Marginal de Mallorca. Ara, davant aquesta crisi habitacional que comença a ser insostenible, hauria de néixer un altre moviment que digués prou als abusos, a l’especulació i a la indignitat, i lamentablement no s’entreveu cap indici. Quan ens voldrem moure només descobrirem els grillons i les cadenes.