marginàlies

El roig del sol, avui, en sortir, jugava amb la persiana del despatx de Can Gazà tenyint de vermell els caires dels barrerons verds tot creant reflexos impactants. I ha estat entretenint-me amb l’explosió controlada del carmesí sobre el verd que he caigut en el compte que avui se celebra el dia mundial de la salut mental.

A Can Gazà n’hi ha un bon parell mallorquí, d’aquests malalts, que, encara que no ho diguin, es poden sentir afortunats perquè a la casa els contenim com podem i amb molt d’esforç les servituds molt compromeses d’unes malalties encara maleïdes. Lamentablement, però, la població amb problemes psíquics dels col·lectius marginals és notable i absolutament desatesa, o atesa malament, pel servei sanitari. I la que es conté en els diferents centres d’assistència a la marginació, tot i l’esment que se’ls ofereix, per no haver-hi recursos especialitzats en els casos més greus, fa trontollar perillosament el servei que es presta.

És clar que a nivell comunitari s’han de normalitzar, les malalties mentals, per evitar la perpetuació de l’estigmatització dels afectats. Els malalts psíquics no són diferents dels altres i han de disposar dels mateixos serveis –especialitzats, s’entenen- que es posen a disposició dels altres. Tots estam exposats a patir qualsevol sotrac mental i els que n’hem patit algun ni empestam, ni som perillosos, ni feim por. En aquest sentit, queda gairebé tot per fer, socialment, per acabar definitivament amb aquest denigrant apartheid sanitari. Però quant a política pública de salut mental, també queda un llarguíssim camí per recórrer per incorporar la malaltia psíquica en el mateix nivell i grau d’atenció que es dediquen a les malalties orgàniques o motores, per exemple.

Sí, s’ha de fer molta pedagogia a l’entorn de la salut mental, però si no va acompanyada d’un abordatge seriós, rigorós i efectiu en l’àmbit sanitari no servirà de res; seguirem marginant els malalts que la pateixen.