marginàlies

És polonès i parla l’espanyol molt malament; del nostre català segurament li arriba més el to que no el sentit. Es maneja amb un grapat de paraules que se solen reduir a monosíl·labs i a interjeccions de tota mena. Ja fa uns quants anys que és a Can Gazà i de la seva vida no en sabem més que feia de guarda de seguretat al seu país, que tingué un accident de trànsit en el que hi moriren sa dona i ses filles, i que d’aleshores ençà vagareja. A Palma acabà al carrer i d’allí a diversos centres d’acollida fins que vingué a Can Gazà. L’han visitat distints psiquiatres però no vol prendre el medicament receptat. És pacífic i sols se sulfura quan no és capaç de fer-se entendre. És molt hàbil en les feines manuals i altament responsable: li agrada fer bé els treballs que li demanam de fer i agraeix que li ho agraïm. Dorm molt poc però diu que li basta: a les cinc de la matinada es posa en feina i en fa fins a l’hora de dinar. L’horabaixa descansa. En arribar el bon temps, els caps de setmana se’n va a veure la mar i s’hi està hores omplint-les de ningú sap què. No cal ser gaire viu per veure que no ha acabat de sortir de l’estrès post-traumàtic que li provocà l’accident on hi deixà la vida de les paraules i dels afectes. El vespres, abans de colgar-se, navega per internet i només ell sap on para i hi fa estada. Treballa escoltant la música que devia escoltar a Polònia. No ens consta que es relacioni amb ningú més enllà dels distrets encontres amb els companys del centre. És silent, amant de la fosca i de la discreció més ferrenya. Hom voldria poder penetrar en els seus pensaments, en la seva vivència de la derrota més absoluta per tirar-li un cap de corda o un salvavides per deslliurar-lo de l’esgotament que suposa surar, surar sobre tota mena de mars. Perquè ell tan sols treu el cap o els ulls de l’aigua per no deixar entreveure cap dany. No vol compartir el dolor, com si prengués la subsistència més radical com una condemna. Dins l’adustesa que el caracteritza, és educat i agraït a la seva polonesa manera d’entendre els afectes. I té una connexió força especial amb els animals: els estima i no s’està de demostrar-ho. És el nostre gran solitari misteriós i mai no sabrem en quin punt dels seus panorames, encara que siguin desèrtics, ens col·loca. És el fill predilecte de la solitud i tanmateix es fa notar.