marginàlies

Enguany fa 45 anys que la finca de Can Gazà està oberta a qui, per les raons que siguin, ha acabat fent del carrer i de la seva solitud extrema la seva llar, fet que la converteix en degana dels edificis assistencials mallorquins oberts a persones marginades. Al llarg d’aquests anys ha acollit tota la gamma de l’exclusió social severa de l’illa: des de malalts mentals sense suport, passant per marginaires sense dependències tòxiques i acabant per drogodependents actius o en abstinència, sans o malalts irrecuperables.

Des del primer instant i ininterrompudament fins ara, aquesta esplèndida finca del Secar de la Real i els distints programes d’ajut que ha vist engegar van lligats a Jaume Santandreu i Sureda. Així, una no s’entén sense l’altre i viceversa. I, per extensió, la història de la lluita mallorquina contra l’exclusió social passa necessàriament i amb lletres de motlle per Can Gazà.

Es fa molt difícil –impossible no hi ha res- determinar el nombre de persones que durant aquests 45 anys han passat per les estances gazanenques, però les aproximacions fetes a primer cop d’ull poden esfereir. Les històries de vida que contenen les seves estances convertides en llibre ocuparien moltíssims metres lineals d’estands; i convertides en material audiovisual, hores incomptables.

Curiosament, el proper mes de juliol farà 20 anys justs que l’entitat Can Gazà, Institut contra l’exclusió social, gestiona a la finca el seu programa de tractament a homes sense llar i sense cap mena de suport, toxicòmans en abstinència i malalts de distint grau que els dificulta o impedeix retornar amb garanties al mercat laboral ordinari.

Durant aquests 45 anys, com ja s’ha dit, a Can Gazà s’hi han desplegat molts projectes i programes sempre d’acord amb la realitat que presentaven en cada moment les persones que assistia. De tota manera hi ha tres fonaments que s’han mantingut inalterables tostemps: l’aprofitament de la finca dut a terme pels residents; el suport mutu, que ha comportat sempre el funcionament assembleari, i el tractament individualitzat que fa que cada resident sigui el veritable agent de la seva recuperació.

Aquest darrer punt és la pedra cantonera de l’actual projecte en considerar que si els residents no es poden expressar com són, si no s’afavoreix a través del contacte personal aquesta expressió genuïna, qualsevol intent d’aconseguir la més mínima recuperació serà balder. I, és clar, aquestes expressions personals no deixen de sorprendre, en la majoria dels casos, o de provocar l’estupefacció. És ben cert, per això, que la vida a Can Gazà és fer equilibris sobre el fil que separa la realitat del surrealisme; i que de res val proposar-se salvar ningú d’aquestes pretesament insensateses. Salvar de què? Al cap i a la fi, per molt que costi reconèixer-ho, les excentricitats i les absurditats gazanenques  són les mateixes que ens trobam a diari fora de Can Gazà.