marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

7 de febrer de 2023
0 comentaris

A CA MAGRE TOT SÓN PUCES

El nostre llenguatge popular és molt ric a l’hora de referir-se als pobres. D’exemples n’hi ha un bon caramull: “Pobres de pobres, va dir sant Pau”, que significa que damunt els pobres hi plouen totes les dissorts. “Al ric que cau, el sostenen; al pobre, l’empenyen”. “Home pobre, no pot criar gos”. «El que per a pobre està apuntat, igual té que córrega que que estiga parat». O la més lapidària:  “Amb raó o sense, el pobre a la presó”.

És tan lacerant, la pobresa, que amb excessiva facilitat convertim qui viu pobrament –i no en parlem si la fretura és irredempta- en un enemic del que cal protegir-se de la manera que sigui; com si l’estretor fos una pandèmia i els qui la pateixen portadors –i conseqüentment encomanadors- de misèria.

Això pensava quan a Can Gazà ens ha arribat una factura d’aigua desorbitada –estratosfèrica!- que, a més d’assaltar-nos la minsa economia, ens ha deixat al caire de la histèria. I ens ha arribat, precisament, quan estam duent a terme la necessària reposició de les velles canonades. Estam esbrinant si es tracta d’una errada de lectura o si és producte d’una fuita no detectada. Com sigui, l’ensurt encara ens dura. I és que aquesta factura de moltíssims de cèntims ens ha posat com un pobre de sopes.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.